Quieta Nit

(Adaptació del conte “Quieta nit” de Pere Calders)

El teló està tancat, apareix la Isabel i fa un esternut mentre el va obrint.

ISABEL. Atxís! atxís!
ERNEST. Vaja, ja t’has refredat. No m’estranya gens ni mica..., amb el fred que hem passat a missa.
ÀVIA. Com que vas vestida d’aquesta manera... Per què no et posaves una samarreta a sota?
ISABEL. Una samarreta? Mamà, com vol que em posi una samarreta amb aquest vestit? A més, ja portava l’abric de pells.
EUDALD. Feia anys que no anava a missa del gall.
ÀVIA. Però el fred entra per sota, dona. En canvi, amb una samarreta...
ISABEL. Mamà, ja m’ho ha dit tres o quatre vegades...
ÀVIA. És que feia molt de fred i tan llarga, la missa. Em sembla que l’any que ve me la miraré per la tele.
ERNEST. Per la tele no li valdrà.
ÀVIA. Sí, sí que em valdrà, a la meva edat tinc dispensa.
ISABEL. Sí, a partir dels setanta-cinc anys.
ERNEST. A mi em sembla que només val per als malalts i els impedits... Ara, amb el fred d’aquest any...
EUDALD. Feia molt fred, molt fred.
ISABEL. I a la sortida queia aiguaneu.
ERNEST. Jo no recordo un fred com el d’aquest any des de les gelades de 1955.
ISABEL. Va ser l’any que se’ns van rebentar les canonades, el mateix any que havia nascut la Maria Montserrat.
ÀVIA. Ah, sí! Tu feies el servei, oi Eudald?
EUDALD. Sí mamà, era a Jaca.
ISABEL. Ernest, per què no recites el poema?
ÀVIA. Recordes, Eudald, que et vaig enviar un mitjons de llana?
EUDALD. Sí, mamà.
ÀVIA. Que et van anar bé?
EUDALD. Sí, mamà, tota la companyia els volia, em deien “el niño de los calcetines”.
ISABEL. Va llegeix-lo, home, llegeix-lo! Mamà! Calleu un moment que l’Ernest us vol recitar un poema.
ÀVIA. Un poema?
ERNEST. No és res, només dues quartetes.
ÀVIA. Ai, i jo no me n’havia adonat.
ERNEST. Cada any mamà, per nadal, no me n’oblido mai. (s’aixeca i treu un paper de la butxaca).

Ai, si no fos aquesta nit tan clara
seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para
pell d’home que arrossega el corrent.
Però el Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de família, de nissaga i d’esperit!

Nadal del 62.

ISABEL. Molt bé, molt bé! (s’aixeca emocionada i fa un petó a l’Ernest)
ERNEST. Au dona, al final aconseguiràs que no escrigui més versos!
ÀVIA. Molt bonic, noi, ho fas molt bé. Isabel, bleda... S’ha emocionat.
ISABEL. És que m’agrada molt, de solter em feia cada poesia...
EUDALD. Jo no entenc com t’ho fas.
ERNEST. Per les vacances d’estiu em tanco i no en surto fins que no tinc els versos. (obre una ampolla de cava) Qui en vol una mica? N’hi poso mamà? No gaire, però, ja sap què li va dir el metge.
ISABEL. Un dia és un dia!
EUDALD. Que faci el brindis la mamà!
ÀVIA. Jo el brindis? Ai, no no!
EUDALD. Vinga, mamà.
ISABEL. Apa, tots drets.
ÀVIA. Si no hi ha més remei! (s’aixeca)
ERNEST. Mira-la que flamenca!
ÀVIA. Perquè ho puguem celebrar tots junts i per motls anys, amb pau, amor, justícia i... caritat!
EUDALD. Molt bé, molt bé, mamà.
TOTS (brindant) Bon Nadal.
ISABEL. Bon Nadal, amor meu (es fan un petó amb l’Ernest)
EUDALD. Bon Nadal, mamà (es fan un petó)
ISABEL. Un petonet, mamà!
EUDALD. (Dirigint-se a l’Ernest) Bon Nadal, xato!
ERNEST. Abans que no em fugi del cap, he comprat entrades per a demà, per anar a veure els pastorets.
ISABEL. Que bé!
ÀVIA. Sort que ja he fet els canelons. (Se sent que truquen, tohom calla menys l’àvia). Només s’hi ha de fer la beixamel. Però què us passa?
ISABEL. No heu sentit que truquen?
EUDALD. Que espereu algú?
ÀVIA. En aquestes hores? Jo no he sentit pas res. (tornen a trucar) Ara sí que ho he sentit.
ISABEL. Ernest, vés a veure qui hi ha.
ERNEST. Oh, no et pensis, no em fa cap gràcia. (va a obrir la porta)
PARE NOEL. Bona nit. Fa fred al carrer! On són els nens?
ERNEST. Són a dalt dormint. Però si no parla més baix els despertarà.
PARE NOEL. Despertar nens forma part de la meva feina. (deixa el sac a terra).
ISABEL. Li han donat malament l’adreça; en aquesta casa fem Reis.
ÀVIA. Si abans de marxar volgués prendre una copeta...
PARE NOEL. És impossible que m’hagi equivocat. Si he entrat en aquesta casa és per alguna raó. Poden suposar que no vaig de casa en casa preguntant si necessiten nines o cavalls de cartró.
ISABEL. Qui sap, els protestants es valen de recursos absurds, encara, per obtenir la difusió de les seves idees.
ÀVIA. Els protestants? Quins protestants?
PARE NOEL. Això no hi té es a veure, senyora.
ISABEL. Ah, no?
PARE NOEL. No, cada any porto regals als nebots d’un bisbe que tothom diu que arribarà a cardenal.
ERNEST. Escolteu! Aquí som una família liberal, però el cas és que vostè ens ofereix uns serveis que nosaltres no hem demanat, de manera que li agrairé molt que m’acompanyi a la porta...
ISABEL. A més, actua a la descoberta, en aquesta casa no fem arbre. Té algun sentit la seva presència sense arbre?
ERNEST. Nosaltres fem pessebre. Pessebre! Isabel, fem com si no el veiéssim!
ISABEL. Sí, molt ben dit. (seuen)
ÀVIA. I ara! Pobre home!
ERNEST. Ja pot estar ben content que no truqui a la policia.
ÀVIA. I ara, en aquestes dates... a veure si encara em fareu enfadar!
ISABEL. Posa’m més cava.
ÀVIA. Em sembla que esteu una mica antiquats ...
ERNEST. Maria Montserrat!
M. MONTSERRAT. Qui és aquest municipal tan estrany?
EUDALD. És Santa Claus. Que no te’n recordes? Te’l vaig ensenyar en una portada del Saturday Evening Post.
M. MONTSERRAT. Ah, sí!
ISABEL. Per això no vull que portis aquesta mena de revistes a casa.
PARE NOEL. Nena, tu no has demanat una cuineta?
M. MONTSERRAT. Sí.
PARE NOEL. Ja ho veuen. No m’he presentat sense més ni més. Porto la cuineta demanada.
M. MONTSERRAT. Quina mena de cuineta porta?
PARE NOEL. És una cuineta amb aigua de veritat i amb portes que s’obren i es tanquen... Tapa’t els ulls.
ISABEL. Ara me l’enredarà.
ÀVIA. Quina cuineta més bufona!
PARE NOEL. Ja pots obrir els ulls!
M. MONTSERRAT. Ah, no! Com aquesta en tinc tres d’arraconades per quan vénen a veure’m nenes més petites. Jo n’havia demanat una que tingués forn automàtic i quatre focs de veritat. Que en porta alguna, d’aquestes?
PARE NOEL. No.
ERNEST. Els Reis, nena, els Reis ja te la portaran!
PARE NOEL. Bé, vaja! Prou! Estic acostumat que em rebin bé. A veure si encara hauré de demanar que m’acceptin uns quants obsequis!
ISABEL. Aquí no hem demanat res!
PARE NOEL. Si això fos cert, seria una raó de més perquè m’acceptessin una generositat tan espontània.
ÀVIA. De tota manera, si el senyor s’entesta a adeixar alguna cosa i no hem de signar cap paper...
ISABEL. Mamà! No podem prescindir dels sentiments per un quants regals!
PARE NOEL. Vostè em podria fer el favor de callar, estimada senyora?
ISABEL. Oh!
ERNEST. Escolti, escolti...
EUDALD. Si no fos per l’uniforme que porta...
ÀVIA (somicant) M’esteu fent malbé la nit de Nadal!
ERNEST. Això encara acabarà malament!
PARE NOEL. Em sembla, senyors, que vostès no coneixen la significació resplendent del Nadal. Gairebé a tot el món, milions de nens esperen la visita del vellet revestit de santedat, i fins i tot la gent d’una més primària educació em rep a mans besades. Suposem que m’hagi presenta per error, o fins i tot amb afany de convence’ls...
M. MONTSERRAT. Què vol dir?
PARE NOEL. I què? La meva causa és justa. Almenys se’m podria oferir seient. Si vostès mateixos, quan l’ocasió arriba, procuren deixar un plat amb aigua i rosegons de pa per als camells dels reis, no sóc jo mereixedor d’una tal gentilesa?
ERNEST. Encara quedarem com uns maleducats...
ÀVIA. (aixecant-se amb la safata i una copa) Si vol prendre una copeta i unes quantes neules...
PARE NOEL. Gràcies, senyora. (L’Eudald s’acosta, l’agafa pel braç i l’acompanya cap a la taula)
ÀVIA. No tingui pas por, que no fa res. És bona persona, el que passa és que té un pronto...
ERNEST. Apa, M. Montserrat, per què no li cantes aquella nadala tan bonica que t’han ensenyat a l’escola? (La M. Montserrat canta i al final tots es van afegint a la cançó. Després aplaudeixen i l’abracen)
ISABEL. Com entona, oi?
M. MONTSERRAT. Que t‘ha agradat, iaia?
ÀVIA. Molt bé, molt bé! La veritat, però és que vostè ens ha donat un espant de mort.
PARE NOEL. Què diu ara?
ÀVIA. Sap què passa? Que nosaltres no hi estem acostumats...
PARE NOEL. Sí que em sap greu!
ÀVIA. Si no li fa res, un altre any que vingui, telefoni abans.
M. MONTSERRAT. Com quedem, doncs? Que fem el salt als reis?
TOTS (excepte el Pare Noel i la nena) Glups!
PARE NOEL. Ja me’n vaig, ja me’n vaig... No cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que hi ha hagut un desgast general de la fantasia. La gent està feta malbé pels progressos de la ciència i ja no admet més d’un prodigi metafísic per any. (A l’àvia) I vostè, senyora, no s’amoïni, cregui’m...
ÀVIA. Eudald! Ajuda el senyor a carrer el sac. (L’ajuda i l’acompanya fins a la porta)
ERNEST. M. Montserrat, vols que li diguem adéu des de la finestra? Vine.
ISABEL. No em trobo gens bé.
ÀVIA. Jo tampoc, tinc una mena de cremor a l’estómac...
ERNEST. Mireu, està nevant!
ISABEL. Oh, i tant! Vingui mamà, vingui! (sona la cançó de Nadal)
ERNEST. Mira el Pare Noel, fes-li adéu! (La nena es posa a plorar)
ÀVIA. I ara què et passa?
ISABEL. Què tens?
M. MONTSERRAT. La cuineta, vull la cuineta!
ISABEL. Nena...
ÀVIA. Que lletja quan plores.
M. MONTSERRAT. Vull el Pare Noel!
ISABEL. No hi és, se n’ha anat! Mira, nena, que la mamà està molt nerviosa!
ERNEST. Si ara fas una marraneria, ningú no et portarà res. Ningú!
(La Isabel li pega al cul).
ISABEL. Mira que te la tornaré a clavar!
ÀVIA. A mi em donareu un disgut! M. Montserrat!
ISABEL. Vols callar...?
ERNEST. Això acabarà com el rosari de l’aurora!
ISABEL. He dit que prou!
ERNEST. (tancant el teló) Collons! I la placidesa nadalenca, què?