LA GERMANA BESSONA

Personatges:

EULÀLIA, nena d’uns deu anys.
JORDINA, germana bessona.
ÀVIA

(Estirada al llit, amb poca llum)

EULÀLIA. Sabeu? ara sóc filla única, però per unes hores, vaig tenir un germana que va néixer 7 minuts després que jo, érem ben ben iguals: el nas, la boca, els ulls, el color de la pell, les mans…, però com que era dèbil, li va mancar la força per xuclar la vida. Es deia Jordina.
Només va viure dos dies, però la trobo molt a faltar i això que ni la recordo. A vegades sembla que em segueixi, que xiuli a darrere meu, però quan m’aturo i em giro no hi ha ningú.

Ara estic malalta i em recupero a casa l’àvia, perquè diuen que aquí els aires són més sans que a la ciutat. (mentre juga amb la play, les cartes,….Tot d’un plegat veu que des del mirall de l’armari algú l’està mirant)

(La nena s’aixeca i somriu davant de l’altra nena, que és igual que ella)

EULÀLIA. Hola, sóc l’Eulàààlia! (diu cridat, articulant clarament i assenyalant-se amb el dit)

JORDINA. (amb gestos, fa entendre que ella és la Jordina)

EULÀLIA. Ui! No li surt la veu però m’està dient que és la Jordina! Mireu, mireu, JOR-DI-NA, JOR-DI-NA

(La Jordina, sense veu, gesticula de la mateixa manera des del fons del mirall, coincideixen totes dues dient les síl·labes)

(Van vestides igual. Es posen a jugar i comproven que tenen els mateixos gustos: per exemple un joc d’aquells de picar les mans; fer-se pessigolles; pedra, paper, tisores...

EULÀLIA. (És qui porta la veu cantant: diu la cantarella..)
(És qui comença a fer pessigolles...) Ostres, té pessigolles com jo!
A veure si saps aquest joc: pedra, paper, tisores...

Se sent soroll i l’Eulàlia es posa corrents al llit. La Jordina primer queda quieta i després desapareix del mirall)

ÀVIA. Eulàlia, maca, et porto una tassa de brou, que t’anirà molt bé perquè té moltes vitamines. (diu dolçament). Beu-te’l tot, eh, que jo vaig a donar menjar a les gallines.

EULÀLIA. Àvia…

ÀVIA. sí? què vols maca?

EULÀLIA. No, res, res…

ÀVIA. Au, doncs, estigues ben quietoneta al llit i pren-te el caldo quan encara sigui ben calentó.

(L’Eulàlia es torna a aixecar quan l’àvia se’n va)

EULÀLIA. Per què no parles, Jordina? (per al públic) És clar, sempre tancada a dins aquest armari no ha pogut parlar amb ningú. Però jo m’he empescat una manera que em sembla que funcionarà. Li ensenyaré a parlar!!!!!

(Treu una llibreta i hi dibuixa una pilota i després ho anomena marcant clarament les síl·labes))

PI-LO-TA
CA-SA
COT-XE (parlant com si ho fes amb una criatura) (La Jordina, malgrat que obre la boca com ho fa l’Eulàlia, no hi ha manera que li surti la veu).

EULÀLIA. Ai, no sé pas si és que té vergonya o no té cordes vocals. Bé, és igual. M’hauré de conformar a tenir una germana muda. Juguem a pilota? (Juguen a tirar-se-la, però tot d’un plegat se sent un plof! seguit d’una dringadissa de mil dimonis, el mirall s’ha trencat.)

(L’Eulàlia corre cap al llit i es tapa amb el llençol, amb por que pugi la seva àvia. Mica en mica torna a treure el nas i veu que la seva germana ha desaparegut).

EULÀLIA. Jordina!? (ningú no contesta). I si un tros de mirall li ha fet mal i s’està dessagnant a dins de l’armari i no em pot demanar ajut perquè és muda? (Ho diu amb cara d’espantada i mirant el públic)

(De sobte se sent un xiulet, després un altre i un altre. Després, una veu fluixa que es va fent més forta)

JORDINA. Eu-là-li-a! Eu-la-li-a! EU-LÀ-LI-A! EM SENTS? VI-NE? VI-NE! SÓC- A- QUÍ!! VI- NE! SÓC A-QUÍ!

(L’Eulàlia s’aixeca d’un bot del llit i corre cap a l’armari, travessa el mirall trencat i hi entra. Al cap d’un moment, treu el cap i parla al públic)

EULÀLIA. No hi ha res! No hi ha ni capses, ni prestatges, ni calaixos! La Jordina tampoc no hi és! (continua avançant i tot d’un plegat troba la Jordina arraulida, feta una bola) Vine, que estàs gelada, deixa que t’abraci perquè et puguis escalfar una mica.
Vine, que som bessones hi ho hem de compartir tot.

(Se sent l’àvia que va venint, parlant)

ÀVIA. Eulàlia, nena, què ha estat aquest soroll? Ja m’ho pensava que en dia o altre ens donaries un disgust!!! Però on ets? On t’has ficat? (mira a sota el llit i per tots els racons) Ja et pots amagar, ja! Ja ho saps que si trenques un mirall, set anys de desgràcies i mala sort no te’ls treu ningú! (L’àvia se’n va cridant-la) Eulàlia?!

EULÀLIA. No pateixis, Jordina, ens estarem aquests set anys de malastrugança a dins l’armari, que és un lloc segur. Passi el que passi, ens tenim una a l’altra.






EL CAS DEL CUINER DESAPAREGUT

Personatges:

Alumnes de 2n ESO:
ISAURA
ÀLEX
TERESA
JAN-XU
GERARD
AINA
JÚLIA
MONTSE
ROSER
LORENA
GLÒRIA
ASSIYA
NATÀLIA
CARLOTA
JÈSSICA
CUINER (vestit diferent)
DIRECTORA


ISAURA. L’Antoni havia estat el cuiner de la meva escola, abans de desaparèixer d’aquella manera tan misteriosa.
De fet, l’Antoni era el culpable dels fastigosos dinars que ens forçaven a empassar-nos, cada dia, i per això l’odiàvem i boicotejàvem els seus plats.

ÀLEX. Sí, sí tant li feien les males cares i les protestes, els missatges a la bústia de veu i els correus electrònics amenaçadors, perquè sabia que els de 2on d’ESO, tot i que l’hi teníem jurada, érem minoria.

ISAURA. Va ser en Jan-Xu, el company xinès de la classe, qui ens suggerí un pla perquè els xinesos, per a aquestes coses, tenen un cervell que és una bomba! Mireu, això és el que va passar.

(fosc)

-------------------------




(reunió de tots els alumnes)

TERESA. No hi ha dret, avui l’Antoni ens ha deixat sense les postres, avui que justament hi havia gelat!

JAN-XU. Podlíem fel-lo desapaleixe!

TOTS ALHORA. Com? Fer-lo desaparèixer? Què dius? (responen paralitzats per la sorpresa)

JAN-XU. És molt senzill. Al meu país, si una pelsona no aglada, no discultil, no enfaldal-se. Se’l suplimeix, ZAS! I no passa les!

GERARD. Coooom? Se’l suprimeix i no passa res? Tu estàs com una cabra!

JAN-XU. Jo no boig com cabla! Jo ajudal companys!

GERARD! I què més! Vols que ens tanquin a tots per assassins i passar la resta de les nostres vides a la presó?

JAN-XU. Nooooooo, es tlacta d’una desapalició sense climinal, sense víctima, sense assassí…

TOTS ALHORA. Sí, va, provem-ho!

(fosc)

-------------------------


JAN-XU. Aquí polto el Glan Llible dels Conjuls, ja veuleu com no es tlacta d’un conte xinés, sinó d’una ciència llalgament utilitzada pels meus avantpassats des del temps de Confuci, que ela una passada de savi!
No patiu! No es tlacta de matal-lo com un latolí, només envial-lo a l’altla liba.

AINA. I on és l’altra riba?

JAN-XU. Mila el dibuix: és tlavessa un liu, posal-se a dins una cova tlaspalent com una muntanya de gel i allibà(a) a un lloc ple de boila i ables. I ala, adéu-siau, que me n’haig d’anar a classe d’optativa.

ROSER. Perfecte, i que s’estigui allà fins que nosaltres acabem segon de batxillerat!

JÚLIA. Que bé! Així s’hauran acabat els plats de bròquil, els de llenties amb espinacs, els de bledes amb cigrons, els de mongetes amb fetge,.. que tanta il·lusió fa als pares que mengem a l’escola. És clar, així ells tenen el problema resolt i no han de barallar-se amb nosaltres a l’hora de sopar!

MONTSE. I tant! A nosaltres ens és igual la nutrició, les vitamines i la vida saludable!
Nosaltres el que volem són pizzes gegants amb doble ració de formatge, muntanyes de patates fregides i pastís de xocolata.

TOTS ALHORA. Sí, sí…!

TERESA. Ningú no ens té en compte, i els nostres drets què? Tothom passa de nosaltres: la directora, la coordinadora, els tutors i tutores, la pesada de la profe de teatre, la de mates…

ROSER. Sí, i què me’n dius del de castellà, i del de socials, eh? Ah, i no ens deixem
tampoc aquella de plàstica tan cridanera, i la de naturals…

JÈSSICA. A tothom li agrada l’Antoni com si fos un cantant d’un grup de moda o com si fos la en Brad Pitt!

LORENA. A tots se’ls ha contagiat l’admiració com si es tractés d’una epidèmia de grip!

GLÒRIA. No entenc pas com pot despertar tanta passió col·lectiva aquest home gras i ample con un armari, amb un cap petit com una poma i que sempre fa pudor d’all! És fastigós!

ASSIYA. Però si és igual que un hipopòtam!

NATÀLIA. Sabeu una cosa, a la meva mare també li encanta aquest cuiner, diu que un home que et faci el sopar cada dia, que vagi al mercat, que peli patates i que faci paella el diumenge és una meravella… Diu que si mai se separa del meu pare li agradaria trobar un home com l’Antoni… (es queda pensativa)

CARLOTA. No acabo d’entendre què ens passa als de 2on d’ESO que no el podem suportar, mentre la resta de l’institut n’està encaterinat.

NATÀLIA. Us imagineu que l’Antoni em pogués arrribar a fer de pare? Res! Envio un missatge a en Jan-Xu: “Demà, sens falta, el suprimim. Prepara-ho tot”

(fosc)
----------------------------------

ÀLEX: A veure, segons diu en Jan-Xu ara hem de posar a l’olla tot el que portem:

ISAURA. Aquí hi ha els cabells, no m’ha costat gens trobar-los, n’hi ha a totes les sopes, salses i purés que fa l’Antoni, quin fàstic! (tots fan cara de fàstic)

TERESA. D’ungles tampoc no m’ha costat trobar-ne, se les menja i les escup per tot arreu. No heu vist com les té d’arranades? Uix! (tots fan exclamacions de fàstic)

GERARD. Mireu, he trobat una fotografia de l’Antoni a la revista de l’institut, la retallem i ja està!

JÚLIA. Aquestes cebes tendres tan maques són de l’hort del meu avi.

JÈSSICA. Aquest matí he entrat a la cuina d’amagat i li he agafat el barret de cuiner.

AINA. I jo el davantal!

CARLOTA. Ara una fulla de llorer de l’arbre que hi ha al pati! Quina oloreta més bona!

ASSIYA. Ecs, aquí teniu un mitjó ben suat! Fa una pudor!

NATÀLIA. I un rajolí de vinagre.

GLÒRIA. Avui per esmorzar, a més de l’entrepà he portat un plàtan i n’he guardat la pell!

LORENA. La cabeça d’alls i el julivert del rebost de casa meva.

ROSER. I per acabar, pebre en gra i un raig d’oli del més bo perquè no falli la recepta.

MONTSE. Ei, ei, espereu, que hi falten tres ous! Els més grossos que he trobat.

JAN-XU. Ala, lepetiu tots amb mi: Fumanxú, bo po mo fu!

TOTS. Fumanxú, bo po mo fu!

(fosc)

------------------------------------

(L’endemà, tots arribant a l’institut, amb motxilles. La Teresa arriba més tard)

GERARD. Sabeu què? Avui l’Antoni no ha vingut. La directora l’ha telefonat un munt de vegades i ell no dóna senyals de vida!

ÀLEX. Diuen que avui menjarem pizza per dinar!

TOTS. Bé!!!!!!!

AINA. Em sembla que tothom comença a sospitar de nosaltres perquè estem massa contents i tot el dia xiuxiuegem… (espantada)

(Teresa entra corrrents)

TERESA. Ei, ei… Diuen que avisaran la policia!!!! (tothom s’esvera i s’espanta)

JÈSSICA.Va, desfem el conjur abans que les coses vagin maldades. (tots fan una rotllana, ben junts, amb les mans agafades, el cap cot)

JAN-XU. Va som-hi!

(Entra la directora molt enrabiada, agafa el llibre i el llença lluny a través de la finestra. L’Assiya va a mirar per la finestra).

ASSIYA. Ai, ai, ai…! No, no…!

CARLOTA. Què, què passa? A veure? (també va a la finestra)

ÀLEX. Oh, no! No m’ho puc creure! Això és un desastre!

NATÀLIA. Ha anat a parar a dins del camió de les escombraries i ha quedat triturat!

JÚLIA. Miri, Fina, què ha fet, ara no podrem fer tornar mai més el cuiner des de l’altra riba! Pobre Antoni, i tot per culpa seva! Només seva! (cridant)

DIRECTORA. Mira maca, a mi no em vingueu amb històries. Veniu amb mi, que sou una colla de criminals, d’assassins! Quedeu expulsats tots els alumnes de 2n d’ESO! (histèrica). Fora d’aquí immediatament, que la policia us espera!

ANTONI. (carregat amb un gran cistell de verdures, amb gorro i bata de cuiner)
Què li passa senyora directora? Per què està tan esverada? Suposo que ja ha vist el meu missatge en què li deia que m’agafava el dia lliure per anar a buscar unes verdures ex-tra-or-di-nà-ri-es per als meus estimats alumnes de 2 d’ESO perquè no hi ha manera que els agradin.

Per a demà tenia pensat fer-los de primer sopa de bledes, de segon hamburgueses vegetals i de postres, gelat de col. Eh, quin menú tan fantàstic!?

(tothom queda quiet, fotografia, amb cara i gestos d’al·lucinats)

(fosc)


Adaptació de contes de Rosa-M. Colom, Creus en els fantasnes?, Edicions Bromera.