Assaig amb Joan Lluís Bozzo

Joan Ll. Bozzo, de la Cia. Dagoll Dagom, aprofita una visita a l'Institut per ajudar-nos en la feina d'organitzar i representar l'obra de teatre. Dirigeix els alumnes i els tracta com si fossin professionals. Gràcies.

La Laura i en Martí (Pere Quart)

La Patrícia i l'Asmae.

Tots atents a l'assaig.

La Berta i en Fran, al camp d'Argelers.

El camí de l'exili. Conferència de Víctor Ligos

El professor d'història Víctor Ligos, represaliat pel franquisme, ens ve a fer una conferència sobre el camí de l'exili republicà als alumnes de 2n d'ESO per tal que el dia de l'obra la temàtiqueca els resulti més entenedora.

"El cementiri dels espanyols", Argelers

Xerrada amb Vicenç Torrabadella

Ens visita l'avi de la professora Anna Ortiz, en Vicenç, que va estar en el camp d'Argelers durant tres anys, quan només en tenia 8. Gràcies Vicenç, per explicar-nos la seva experiència i ajudar-nos a entendre-ho millor.

Els nostres ulls

Les nostre mirades, atentes, segueixen les seves explicacions, els seus moviments.

Visita de l'Anna Criado

Un matí de març, ens visita l'Anna Criado, ballarina, i fem dues hores de classe amb ella. Genial!

Ens ajuda a preparar un quadre escènic per a l'obra: en tres files de sis, avancem lentament, cansats i malalts, cap a Argelers, anem caient pel camí, ens ajudem uns als altres.

CAMI DE L'EXILI

Repartiment: Wassima Aharrar, Patricia Blijden, Paula Garcia, Susana Garcia, Laura Gómez, Martí Gómez, Iris Lozano, Anna Molina, Asmae Moukchan, Alba Ostos, Jennifer Pina, Clara Ribas, Francisco Rojas, Xantal Solà, Helena Soler, Youssra Tarfy, Berta Tarrats, Rubén Vargas.

Músics: Sílvia Arteta, Georgina Garcia, Sàmia Harrak, Maria Martínez, Nereida Mestre, Laia Mulà, Ferran Samper, Júlia Triadó, dirigits per Toni Oliveras.

L’any 2009 se celebrà el 70è aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, no obstant això, per a milers de republicans catalans i espanyols les conseqüències de la guerra i l’exili restaren com una ferida oberta.

Amb els retalls d’històries reals que hem manllevat d’aquí i d’allà, i que tot seguit us oferirem, volem retre el nostre sincer homenatge a tots aquells que ho patiren en primera persona.

ESCENA I

(Tres noies jovenetes assegudes a terra, a davant de tot de l’escenari)

ANNA. Sabeu, el meu avi tot just tenia disset anys quan va haver d’anar a la guerra, encara no s’afaitava, mireu si era jove! Us imagineu que a nosaltres d’aquí a quatre anys ens posessin un fusell a les mans i ens fessin anar a lluitar amb els enemics?

LAURA. Que fort...! Jo no hi aniria pas, abans preferiria que em matessin!

HELENA. Sí, sí, això és molt fàcil de dir, però quan t’hi trobes...

ANNA. Ell sempre me n’explicava coses i jo ho trobava un rotllo, però ara que ja és mort ho valoro molt i em sap greu no poder saber-ne més i no haver-lo escoltat amb més atenció.

HELENA. Pobre...

ANNA. Diu que una vegada, a l’ofensiva de l’Ebre, durant la nit... a les trinxeres... l’enemic els va descobrir i els van disparar, que la bala només va tocar el seu fusell, però amb tanta mala sort que va rebotar i va encertar de ple el seu company, que va caure mort allà mateix. Us imagineu que l’haguessin mort, el meu avi? Ara jo no seria pas aquí!

LAURA. Sí, quin pal això de les guerres...! A les notícies quasi no parlen d’altra cosa... no ho sé... és com si ja ens hi haguéssim acostumat, a sentir parlar de morts...

HELENA. Sí, com que són guerres llunyanes sembla que no hi tinguem res a veure, però hi ha un munt d’històries tristes, de morts, de separacions i de misèria d’un passat de només 70 anys, aquí, al nostre país...

Crec que hauríem de recuperar la història, de no oblidar... perquè és el nostre passat.

ANNA. Sí, és el nostre passat...

(fosc)

ESCENA II

(Una dona gran, tristoia, asseguda en un banc, il·luminada, amb una nina...)

DONA. Era el gener. El fred es colava per les escletxes... Lluny, detonacions, com si s’acostés una tempesta. (soroll de bombes)

La mare i jo dormíem al llit gran, cercant l’escalfor, l’una de l’altra. El rellotge del menjador va tocar dues campanades (so de dues campanades) Va arribar el pare i ens vam aixecar.

(en un altre espai de l’escenari, il·luminat)

PARE. Ha arribat l’hora...!

MARE. No tinc res preparat... (excusant-se i arrossegant un bagul)

PARE. No t’amoïnis, ho prepararem ara, tots junts...

(tots comencen a omplir el bagul, amb robes, papers, objectes,...)

MARE. Corre, filleta, vés a fer un petó als avis... (desapareix la nena i quan torna se’n van amb presses)

-----

DONA. Vaig besar els avis, uns i altres teníem els ulls humitejats,... jo no sabia encara que seria la darrera vegada que els veuria.

Vam marxar carregats amb un munt de coses que ens semblaven imprescindibles, però aviat ens en vam haver de desampallegar, no podíem carretejar-ho tot.

Al cap dels anys, un dia em va venir al cap, de sobte, la ploma d’escriure que m’havien regalat per la primera comunió. No l’havia trobada a faltar fins aleshores, però tot d’un plegat se’m va fer present, així com el munt de coses que havíem hagut de deixar enrere... els familiars, la casa, el carrer, les amiguetes, les olors...

El pare, que era tinent de l’exèrcit republicà i havia d’unir-se al seu batalló, ens va deixar amb un munt de gent que emprenia el que ens va semblar un gran viatge a dalt de camions, cap a França, portàvem els nostres millors vestits, totes les pertinences, però de seguida ens vam adonar que la veritat era tota una altra...

(fotos projectades: corrua d’exiliats, de camions, gent apilonada, cada cop de més a prop...)

ESCENA III

NENA. (plorant) Sí,... la mare m’ha pujat en aquest camió amb el meu germà, dient que ja ens trobaríem tots a la frontera, perquè ella havia de cuidar-se del meu avi, que no pot caminar... (plora) però amb tanta gent he perdut en Joan, el meu germà... (plora) i ara només veig gent morta per les vores de la carretera i els avions que no paren de tirar bombes (Plora. soroll de bombardeig. La mare de l’altra narració la consola)

ESCENA IV

Sóc Joan Oliver, poeta sabadellenc, me’n vaig de la meva terra, no sé si mai més la podré tornar a trepitjar, això és el que m’inspira aquesta partença (el poeta i la seva dona, caminant, aturant-se, mirant...)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré. (...)
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

(fosc)

ESCENA V

CRISTINA. Sóc la Cristina i aquest és el meu fill, en Jordi (agafats de la mà). Aquesta és l’última carta (la mostra al públic) que vam rebre del meu marit. (pausa, recolliment).

En campanya, 25 de desembre de 1938. -carta núm. 38 -

Molt estimats esposa i fill: sense cap notícia vostra des de fa alguns dies, sols us escric aquesta carta per desitjar-vos un bon estat de salut, com per ara és el meu.

També desitjo que hàgiu passat un bon Nadal; jo, mireu, l’he passat enmig dels companys i sort he tingut dels paquets que em vàreu enviar; tan de bo que l’any vinent el puguem disfrutar tots plegats i amb salut.

Dels paquets que vau enviar-me, tot és boníssim: avui m’he begut el vi; amb l’oli i els alls vinga fer torrades; les arengades avui també les he acabades; els moniatos a la brasa també han sigut molt bons; les atmetlles i avellanes aviat també les acabaré; dels tomàquets en vaig aprofitar alguns per fer-me pa amb tomàquet, que va ésser riquíssim,... en fi, tot ho he trobat de lo mes bó que pots imaginar-te, llàstima que les provisions s’acabin tan de pressa, perquè de gana, per ara, no me’n falta. Si tu no ho has de menester, pots enviar-me sigui el que sigui, t’ho agrairé.

No trobis estrany que no t’escrigui tan sovint com t’escrivia fins ara, però m’ha estat del tot impossible per la feina que tinc; jo, a mesura que pugui, t’escriuré, però si estic molts dies no t’amoïnis, perquè res m’ha de passar. Tu, de totes maneres, vés-me escrivint com sempre, que estaré content.

A l’última carta et deia que ja havia rebut els paquets i que t’enviava cent deu duros per gir postal, així que els rebis ja m’ho diràs de seguida.

Per aquí hi ha molta neu i molt de fred. I vosaltres, com aneu de fred? en teniu força?

Jordi: El papa pensa molt en tu, voldria haver estat aquí amb vosaltres per poder disfrutar amb salut tot plegats, per aquest any no ha pogut ser, oi fillet meu? Veurem l’any que ve si estem tots bonets i ho podem cel·lebrar i disfrutar-ho. Sobretot, vés a estudi i aprén força i creu la mama i els avis, que així el papa també estarà content.

Cristina, ja pots imaginar-te lo molt que penso també en tu i més en aquesta diada, encara que mitjanament ho celebrem amb força alegria; però, després d’un temps en vindrà un altre i ja ho disfrutarem tots plegats.

Sols desitjo, tal com ja t’he dit, que no pateixis si trigo a escriure’t, que més pateixo jo de no poder-ho fer, ja em coneixes, i si no puc fer-ho no serà pas per falta de ganes.

Bé, doncs, Cristina donaràs molts records als pares i germans nostres, oncles i ties, als de Canyet, a la Montserrat i vosaltres dos rebeu tants petons i abraçades com vulgueu, del que sempre pensa en vosaltres i té molta ànsia de veure-us.

Josep Maria

CRISTINA. D’això ja fa més d’un any. Per un company seu vam saber que el 28 de desembre van entrar en combat i que tots dos van ser ferits i separats, el meu home, ajagut a terra, deia que no se sentia les cames, i repetia “ Cristina, Jordi, fill meu, què he fet per morir així?

Tinc por que no el tornarem a veure... (amb molta tristor, s’abraça al seu fill)

(Veu en off d’en Josep Mita):

I no el van tornar a veure mai més, ni van saber mai del cert si era mort, si era a la presó de Burgos, si a Miranda de Ebro o a Orduña, allà on la Cristina havia anat un dia perquè li havien dit que hi era i després li van dir que no. Potser era a França en un camp de concentració, i vinga enviar cartes, a la Inspección de los campos de concentración de prisioneros, al Campo de Concentración de Orduña, al de Cabeza de Buey d'Extremadura, a la Oficina Central de Refugiados Españoles, Pirineos Orientales, Barcarès, Francia ... I no el van tornar a veure mai més.

Aquell nen, en Jordi, es va fer gran, sense el pare. Es va casar i va tenir fills, sense el pare…i va haver de respondre una altra vegada aquelles preguntes sense resposta que ell de petit, sense pare, també s’havia fet. Papa, on és l’avi? Per què jo no tinc avi? A la guerra? I què és una guerra? Ara que ja sóc gran us dic:

Jo, com tots vosaltres,
també he tingut dos avis.
Un no l’he conegut.
La guerra.
I no us ho perdonaré
mai.

(fosc)

ESCENA VI

LAURA. Sabeu què? La setmana passada vam anar a Cotlliure, a França, amb tota la classe, i vam anar al cementiri a portar flors a la tomba del poeta Antonio Machado, perquè va morir en aquest poblet quan fugia cap França. Però el més fort de tot és que l cap de tres dies de morir ell, també es va morir la seva mare!

HELENA. Òndia!

LAURA. I allà, a davant de la tomba, tots molt seriosos, vam llegir-hi un poema seu, que parla d’un altre poeta que van afusellar al principi de la guerra, a Granada: Federico Garcia Lorca... Va ser emocionant, a mi se’m van negar els ulls.

ANNA. Llegim-lo:

“Se le vio, caminando entre fusiles,

por una calle larga,

salir al campo frío,

aún con estrellas, de la madrugada.

Mataron a Federico

cuando la luz asomaba.

El pelotón de verdugos no osó mirarle la cara.

Todos cerraron los ojos;

rezaron: ¡ni Dios te salva!

Muerto cayó Federico

-sangre en la frente y plomo en las entrañas-.

...Que fue en Granada el crimen

sabed -¡pobre Granada-, en su Granada...

Se le vio caminar sólo con Ella,

sin miedo a su guadaña.

-Ya el sol en torre y torre; los martillos

en yunque y yunque de las fraguas.

Hablaba Federico,

requebrando a la muerte. Ella escuchaba.

"Porque ayer en mi verso, compañera,

sonaba el golpe de tus secas palmas,

y diste el hielo a mi cantar, y el filo a mi tragedia de tu hoz de plata,

te cantaré la carne que no tienes,

los ojos que te faltan,

tus cabellos que el viento sacudía,

los rojos labios donde te besaban...

Hoy como ayer, gitana, muerte mía,

qué bien contigo a solas,

por estos aires de Granada, ¡mi Granada!"

Se le vio caminar...

Labrad amigos,

de piedra y sueño, en la Alhambra,

un túmulo al poeta,

sobre una fuente donde llore el agua,

y eternamente diga:

el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!”

(fosc)

ESCENA VII

Quadre escènic.

(Una veu en off recitarà un fragment d’Ambrosi Carrion)

“Viu, va, viu i camina,

que encara tens desperts els cinc sentits:

la vida sent a l’esperit i als dits.

No enyoraries, mort, l’herba tan fina?

Caminar és viure, reposar morir ,

l’endemà és aquell ram que s’endevina

sempre florit, al terme del camí.

-Caminar per saber.”

ESCENA VIII

(Argelers, projecció d’imatges del camp)

Em dic Agustí Bartra, sóc escriptor i tinc trenta anys. És febrer del 1939. En el meu camí cap a l’exili, arribo amb tota una allau de derrotats al camp de refugiats d’Argelers, descobrim que, en realitat, és un camp de concentració.

1) “Un mes enrera la platja d’Argelers era deserta. Les gavines volaven joiosament pel seu cel i la sorra impetjada era com un cinyell d'or entre l’aigua blava i la plana verda. Però ara s’hi estenia una ciutat de cent mil habitants.

Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta. [...] Però aquella era una ciutat de derrota, una ciutat de brusca naixença...

Un mes enrera la platja d’Argelers era deserta. Ara el cinyell d’or de la platja havia desaparegut [...]

2) Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. [...] Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns al altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

3) Ciutat de derrota. [...] Al nord, filferrades; al sud, filferrades; a l’oest, filferrades. Ah, però, a l’est hi ha el mar!

Ciutat de derrota. Cada dia els arbres són més lluny. [...] Els núvols errants passen de pressa. El mar amaga les seves escumes. Ni rialles d’infant ni aliret de noia. Fam i misèria. El pa el tasten abans les rates. Avui, llenties. Hom va brut. Demà, llenties. Pols de sorra i suor. Demà passat, llenties. Polls, sarna, disenteria. Sempre llenties. França és dolça en algun lloc. La sang s’encén en la gent que encara somnia. Ni veu d’orgue ni síl·labes de campanes. No neix ningú. Però si algú mor és tret en baiard i amb el rostre cobert per una manta. Perquè ¿qui gosa mirar les faccions del seu propi crim?

Tots 3 junts) Ciutat de derrota. Sorra, vent, pluja. Sorra a les ungles, sorra als cabells, sorra als ulls. Mar. Si hom pogués allunyar-se, aigua endins, flotant! Dormir bressolat per llunes submarines i desvetllar-se amb un alba indestructible al front. Vent. Que cadascú cavi el seu propi silenci! Que cadascú ofegui la cançó de la seva vida! No hi ha gavines. Sorra. (amb ràbia)

ESCENA IX

NOI. Quin fred que fa! Provaré de fer amb aquestes mantes i les canyes … una… anava a dir una casa! (Mentre parla, intenta aixecar una mena de barraca...)

NOIA. Ja t’ajudo. No t’havia vist més des que vas marxar al front. Com t’ha anat?

NOI. No m’ho facis explicar. Jo hi vaig anar perquè tots hi anaven, primer els més grans, després em va tocar a mi. Els del sindicat ens deien que si perdíem la guerra ho perdríem tot, que seríem com esclaus. I tu, què vas fer? (pausa) Aguanta... aquesta canya dreta a veure si puc…

NOIA.Vaig continuar a la fàbrica. Vam començar a fer uniformes i roba d’abric per als soldats del front. Al final, la vam col·lectivitzar i als amos ja no els vaig veure més.

NOI. Sí, allà, al front, a Madrid, va ser horrorós,... mort, gana, ferits, els companys queien… si ho arribo a saber, no sé pas si hi hauria anat, potser hauria fugit. (pausa i feineja) Ara tiba una mica, a veure si amb un tros de cordill puc fer passar la manta…

NOIA. Ho hem perdut tot..., jo no sé on tinc el germà, que també va anar al front. Hem hagut de fugir i ara, aquí, a la platja... Quin fred! M’aniria bé un d’aquells abrics que fèiem.

NOI. A veure si això s’aguanta. Vine,... apilem una mica de sorra.

NOIA. I per què has fugit?

NOI. Per por, diuen que només cal que algú parli malament de tu que et passen per la pedra. Sóc a les llistes del sindicat del vidre de Mataró, m’hi vaig afiliar com tots els companys de la fàbrica el mateix dia que vaig començar a treballar. Ens ajudàvem, ens defensàvem i això ens feia sentir una mica més forts.

NOIA. Sí, si fa no fa el mateix que jo. No puc tornar a Mataró, però hi tinc encara el pare i la mare. (pausa) I ara de què viurem? Quan podrem tornar? Algú ens donarà feina? Els pares ja són grans, jo aquí, d’en Miquel fa mesos que no en sabem res...

NOI. Nosaltres érem tres companys que vam sortir de Mataró: en Feliu que només pensava a cantar i que deia que abans de l’estiu ja seríem altra cop a casa. El van matar per les muntanyes de Terol, encara tinc a la butxaca una carta per a la seva xicota...

I en Quicu, que era un tros de pa i poruc. Ara ens aniria bé aquí, era molt manetes i segur que sabria com fer aguantar aquesta maleïda canya… El van ferir i no sé pas on para, potser és en un hospital... (pausa llarga, amb tristor, com qui reflexiona) Érem bons amics, ens vam conèixer a la fàbrica, només volíem viure, viure millor del que ho havien pogut fer els pares i els avis.

NOIA. Sí, ... i en canvi, ara, sembla tot perdut.

NOI. De moment s’aguanta, ara ho mirem de tancar…

NOIA. Mira, el camió del pa!

NOI. Anem, correm, a veure si n’arrepleguem un!

(Tornen amb un crostó)

NOIA. Quin fred!

NOI. Vine, acosta’t. Jo també en tinc. Aquest vent ens matarà!

(Arraulits roseguen el pa)

(fosc)

ESCENA X

CARME. Em sembla que ens porten a la platja.

MERCÈ. A la platja?

CARME. Mira (se sent una veu d’home, contundent, “Allez, allez”)

MERCÈ. I aquest fum tan negre?

CARME. Estan cremant rodes per escalfar-se.

MERCÈ. No puc creure el que veig. Per què hi ha tants filferros amb punxes?

CARME. Ves, perquè no ens escapem.

MERCÈ. Però si això és una presó, un camp de concentració! Jo em pensava que els francesos ens ajudarien. Qui es pensen que som, nosaltres?

CARME. Vine, anem, més val que agafem un bon lloc, em temo que hi passarem moltes hores aquí.

MERCÈ. Però si no hi ha res! No hi ha ni una simple barraca! Amb aquest fred i aquesta tramuntana no durarem pas gaire. Que no veuen que ens estan condemnant a mort? Jo només vull anar amb el meu marit...

CARME. No pateixis, jo et cuidaré (li passa la mà pels cabells i l’abraça). Arrecerem-nos al costat d’aquella duna. Des d’aquí podrem veure què passa. No deixis la manta per res del món.

MERCÈ. Però si és ben molla!

CARME. Però és una manta. Que et queda res per menjar?

MERCÈ. Ben poca cosa, tres galetes i un tros de formatge que ens ha donat aquella dona.

CARME. Guardem-nos-ho bé, ho hem de racionar fins que sapiguem si tindrem menjar. Serà millor que fem un forat a terra per colgar-nos-hi i evitar el fred.

MERCÈ. Ho haurem de fer amb les mans. Vaig a mirar si trobo cap fusta o alguna cosa per tapar-nos, em sembla que plourà una altra vegada.

(A part, desconsolada) Jo no vull que el meu fill vingui al món al mig de tanta misèria!

(fosc)

ESCENA XII

(Dona amb la mirada perduda, molt trista, amb un balanceig constant, amb un farcell als braços com si hi tingués una criatura)

DONA. He sabut que les coses han canviat per a les dones embarassades aquí al camp; jo vaig tenir el meu fillet, aquí, al mig d’aquesta misèria, però no tenia llet i el nen plorava dia i nit. Quan quedava rendit de tant plorar, s’adormia i s’escalfava amb el meu cos. Les mantes que teníem eren ben xopes d’aquells dies tan plujosos i freds. Quan sortia el sol, enterrava el petit a la sorra fins deixar-li només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però de mica en mica es va anar fonent, i ja no podia suportar més veure com se m’anava morint, de fred i de gana... Un dia, a punta de d’alba, el vaig posar a dintre l’aigua, fins que es va ofegar. Ara descansa en pau.

Sí, les coses han canviat, ara hi ha una maternitat a Elna, aquí mateix, al Rosselló, on s’ajuda a parir les dones i s’alimenta els nounats. Sí... les coses han canviat... (continua amb el seu balanceig, com embogida). Cap altra mare haurà d’enterrar el seu fill a la sorra...

(fosc)

ESCENA XIII

JÚLIA. Jo no ho aguanto més! aquesta nit me n’aniré, m’escaparé per entre el filat... (molt enfadada, desesperada, rebotint el plat per terra)

REMEI. Calma’t, dona, potser demà hi haurà alguna cosa per menjar! Si te’n vas, tingues per segur que no en sortiràs viva!

JOAN. Una altra cosa de menjar? Si fa una setmana que no “mengem” (amb to de burla) altra cosa que aquesta gasòfia: aigua de mar bullida, amb tants grans de sorra com de llenties, quin fàstic! (mentre va destriant el que té en el plat)

JÚLIA. No, res no m’aturarà... Avui, a entrada de fosc, fugiré (amb determinació)

JOAN. La nit passada en van fugir deu i només tres ho van aconseguir, els altres no se sap on han anat a parar.

REMEI. I on aniries, tu, si aconseguissis escapar-te?

JÚLIA. Allà on fos, per fer el que fos, i al preu que fos. (es queda mirant l’horitzó, amb la mirada perduda)

JOAN. Mireu, estan cavant forats a la sorra, amb pics i pales. En compto set... (tots tres compungits es van acostant cap al cantó que representa que caven els forats) Són... són els set que ahir van intentar fugir, morts... (resten capcots, desanimats, les dues dones s’abracen)

(fosc)

ESCENA XIV

ANNA. Això de la guerra, fa canviar molt la vida de la gent, passen unes coses... A la meva classe hi ha una companya, la Marta, que em va explicar la història de la seva família. Sembla mentida, però algunes històries van acabar prou bé. (les altres dues amigues l’escolten) (fosc i s’il·lumina la Marta)

ESCENA XV

MARTA. La meva família, com tants altres, també travessaren la frontera, i com tants altres van tenir la mateixa sort: van anar a parar al camp de refugiats d’Argelers, on van malviure; al cap d’uns mesos, el meu besavi va enrolar-se a l’exèrcit francès per lluitar contra els nazis de Hitler, i després, pels serveis prestats a França, va esdevenir ciutadà francès de dret. No va tornar mai a Catalunya perquè la dictadura franquista l’hauria represaliat i va anar a viure a l’illa de Còrsega. Allà fundà una nova família.

La meva àvia, molts anys més tard va tornar a veure el seu pare, i això li causà una profunda emoció que costa d’explicar... També va conèixer els seus germanastres, que porten el meu mateix cognom: Torres. L’estiu passat, tota la família mataronina vam anar a conèixer la nostra família a Còrsega. No sé com explicar-vos-ho, però va ser molt emocionant...

(fosc)

ESCENA XVI

HELENA. Sí...(pausa) sembla mentida, jo també en sé una de retrobament, me la va explicar la meva profe de català, la Montse. (fosc, i s’il·lumina la Montse)

MONTSE. En tinc molts bons records, del meu avi. Passàvem moltes estones escoltant música, ballant i fins i tot li fèiem companyia mentre atenia els seus clients al magatzem. En Saulo, el meu avi, venia material als paletes del nostre poble i els pobles veïns: ciment, blocs, totxos, maons. I entre comandes i factures la feia petar amb tothom i es posava al dia de les coses que passaven per la comarca.

El meu avi no ens explicava contes, senzillament ens narrava la seva vida i ja n'hi havia prou: dos germans exiliats en temps de guerra que no havia tornat a veure mai més; una travessa per valls i muntanyes, mig descalç, fugint de l'exèrcit enemic; un atac de cor que el va allunyar de la vida per uns instants i d'altres històries que mentre les escoltava em transportaven a un passat dur i carregat d'escenes tan tristes que quan tornava d'aquest viatge em sentia els ulls negats de llàgrimes.

El banc on sèiem al pati de Can Saulo ja no hi és, però només pensar-hi recordo ulls blaus i lúcids del meu avi. D'entre tot el que vaig viure sota la seva mirada em quedo amb una escena entranyable i alhora colpidora.

Era una tarda de primavera, sèiem al banc la meva germana, el meu avi i jo. De sobte. es va aturar al portal un cotxe desconegut. En va baixar un senyor amb bigoti i cabells ben blancs. Duia una bonica camisa amb uns fins plecs al davant. Sovint s'aturava molta gent que anava perduda fent camí cap a Cànoves. Però aquell bon home no semblava anar perdut, tot decidit li va dir al meu avi "Hola, Saulo". El meu avi, tot sorprès, li va contestar "Perdoni, no el conec". Aleshores aquell home va respondre amb un somriure a la boca "Sóc en Miquel, el teu germà". Immediatament es van fondre en una intensa abraçada i el temps es va aturar. No s’havien vist des de la guerra. Les seves vides s’havien separat.

La veritat és que no recordo res més d'aquell gran moment, però l'encaix dels seus cossos romandrà eternament en la meva memòria...

(il·luminat, en un costat de l’escenari, dos homes es retroben i es fan una forta abraçada)

(fosc)

ESCENA XVII

(en una altra part de l’escenari s’il·lumina el nét d’en Joan, que remena en una maleta plena de llibres, llibretes i papers).

Entre els papers del meu avi he trobat aquest escrit (treu una llibreta, amb calma es posa a llegir)

“Em dic Joan Fortuny i sóc de Badalona. Em vaig casar amb Juanita Asensio. Ella va arribar a Catalunya als deu anys des de Cuevas de Almanzora, Almeria, a bord del vaixell “Infanta Mercedes” que venia carregat d’immigrants, maletes i vailets amb polls i mocs penjant. L’acompanyava la seva mare, vídua del mestre de l’escola del poble.

Ens vam conèixer ballant sardanes a la Rambla de Badalona. Ella tenia quinze anys aleshores i cosia maletes a Can Serra Beguñá i Bosch. La Juanita era eixerida i molt ben plantada i de seguida me’n vaig enamorar. Ens vam casar a Montserrat.

Quan va esclatar la guerra, en Jordi, el nostre primer fill, havia acabat de néixer. Com que sóc miop em varen destinar a oficines. Ens pensàvem que allò de la guerra no duraria gaire i que els republicans tenien la victòria assegurada. Però no fou així.

Recordo la nit que els nacionals ens van detenir a tots i ens van fer pujar a un camió. Ens van deixar anar a la Jonquera, a la frontera. Recordo que hi havia un centenar d’homes esperant a entrar en un camp tancat amb filferrades. Em varen dir que em posés al final de la fila i esperés el meu torn. Hi havia força desori. Jo i el meu amic Frederic vam aprofitar un moment de distracció dels soldats i vam fugir corrents. Mai no podré oblidar els crits dels soldats i el tro de les escopetes que ens disparaven. Encara no sé com ens en vam sortir.

Vam tornar a Badalona caminant, vorejant la costa, sense menjar i sense parar durant cinc dies i cinc nits. Sempre a l’aguait. Quan vaig arribar a la ciutat, plovien bombes. Vaig trobar la meva dona i el meu fill i me’ls vaig endur a casa d’un oncle a Calella de la Costa i allà ens vam quedar fins al final de la guerra. Com que no estava afiliat a cap partit els feixistes ens varen deixar tornar a casa i ens van prometre que no hi hauria represàlies. I així fou. Però mai no estàs del tot tranquil. De tant en tant, algun matí, ens assabentàvem pels veïns o a la botiga que durant la nit els nacionals s’havien endut algú i que l’havien afusellat al Camp de la Bóta. Veïns, coneguts i, a vegades, amics que desapareixien per sempre, sense avís, en el silenci de la nit negra.

Mai no vaig explicar res d’això als meus fills. No els vaig parlar mai de la guerra. Vaig deixar que visquessin en la felicitat dels ignorants. Vaig optar per passar desapercebut. Per no pensar, ni recordar, ni saber. Vaig triar el silenci, el silenci de la por. Havíem de viure. Sóc un covard? No ho sé. Només sé que ara que tot ha passat, la por encara m’acompanya.”

(fosc)

ESCENA XVIII

LAURA. Sí, el silenci s’ha imposat durant molts anys, massa anys, en aquest país. Mireu, la meva professora de grec, em va explicar que el seu avi no havia pogut ni volgut parlar mai del temps que va ser a Argelers, ni de l‘exili del seu pare.

HELENA. No? I així, doncs, ella no en sap res?

LAURA. Sí, ara sí, perquè resulta que fa poc, amb tota la família, va anar a visitar la platja que havia fet de camp de concentració, tot i que ara està plena de cases d’estiueig i és ben diferent.

Diu que allà, al “cementiri dels espanyols”, va poder retrobar-se amb el seu passat, que fins aleshores havia callat.

(Entra una noia i l’avi, es posen d’esquena al públic, a davant de la imatge projectada del “cementiri dels espanyols” d’Argelers, i allà s’ajupen per posar bé la bandera republicana)

(De mica en mica van entrant tots els personatges, es van col·locant a l’escenari, mentre sona una música i, lentament, es va il·luminant l’espai)

Agraïments: Al meu pare, Josep Jubany, sense els records de qui no m’hauria estat possible començar a descabdellar aquest enfilall de sofriments; a les meves filles, Helena i Anna, i la meva neboda Laura, que m’han permès donar cos i veu als primers diàlegs i al fil conductor de les històries; a la Daniela Stein i la seva ploma que va deixar a l’Urugai; a la mataronina Montserrat Julió per la seva obra Vida endins. Crònica d’un exili a Xile; a Joan Oliver que somiava la seva pàtria completa quan tot just començava el seu exili, i a la seva muller amb qui travessà la carena; a en Josep M. Busquets que hi va deixar la vida, la seva esposa Cristina i el seu fill Jordi que l’enyoraren sempre; a en Ramon Busquets i el seu germà Josep Mita perquè només van tenir un avi; a Antonio Machado i Federico Garcia Lorca, pels seus versos i el seu sofriment; a Agustí Bartra pel seu Crist de 200.000 braços; a Robert Capa, Gerda Taro i Agustí Centelles pels inestimables testimonis fotogràfics; a en Pere Fradera per no oblidar mai els homes i dones anònims que han lluitat per causes justes; a l’Assumpta Montellà per la Maternitat d’Elna que ens va fer obrir els ulls a una realitat ignorada; a Jordi Roca, que m’ha permès manllevar un fragment del seu text teatral Punxes a la sorra; a Xavier Benguerel per l’obra Els vençuts; a la Marta Torres per haver escrit a la revista de l’institut el retrobament amb la seva família corsa; a la Montserrat Pujolàs i al seu pare per haver desfet els plecs de la memòria amb la seva història de retrobament entre germans; a la Montse Niubó per haver fet parlar el seu avi Joan qui, com tants altres, ha viscut amb la por arrapada al cos; a la Roser Trilla per la carta que mai va poder ser enviada; a l’Anna Ortiz i al seu avi per explicar, amb tant d’afecte als meus alumnes, la història que havia estat llargament silenciada; a en Víctor Ligos per apropar-me al camí de l’exili, per deixar-me llibres i per voler-ho explicar tot plegat als alumnes de 2n d’ESO; a ells, als meus nois i noies de Teatre, que he imaginat i pensat a l’hora de triar, escriure i lligar els textos; a en Toni Oliveras pel seu ajut musical; a la ballarina Ana Criado pel seu emocionant quadre escènic; a l’Enric Domingo, per poder-lo tenir sempre al costat amb el seu mestratge, esperant la seva valuosa aprovació.

A tots aquells que van patir i morir per un món millor.

Mataró, febrer de 2010.

Àngels Jubany