L’ALEGRIA QUE PASSA
Santiago Rusiñol


PERSONATGES

L’ALCAL DE Home gran. Fort i de mal geni. Javi
JOANET Fill de l’alcalde. Jove de poble que ha llegit. Té el cap ple d’idees mal païdes. Xevi
AGNETA Promesa d’en Joanet. Noia indiferent, adotzenada. Paqui
TÒFOL Mitjana edat. Panxacontent i mandrós. David
TUIES La seva dona. Manaire del marit, que treballa molt. Alexandra
ZAIRA Ballarina o cantant bohèmia. Exòtica. Bon cor i mala vida. Símbol de la poesia que passa i que no s’atura. Gisela
CLOWN 1 Bohemi, de bons sentiments. Anna
CLOWN 2 Mònica
CLOWN 3 Isamar
COP-DE-PUNY Mitjana edat. Veritable bruto ambulant. Dominant per la força bruta. Valentino
FERRER 1 Marc
FERRER 2 Demba
JERONI Jose

ESCENA 1

NOIES- ( En off des d’un lateral ) Déu us salvi, Maria, plena sou de gràcia, el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el fruit del vostre ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

JOANET- ( Amb un llibre a la mà ) Ja acaben?
TÒFOL- Em sembla que diuen les últimes avemaries.
JOANET- Esperem.
TÒFOL- Jo sí que... no tinc res més a fer.
JOANET- Que esperes que surti la dona?
TÒFOL- Doncs qui vols que esperi? M’ha dit: “No et moguis”. I això de
no moure’m, ara per ara, és el meu ofici.
JOANET- Quina vida! No tens aspiracions.
TÒFOL- Ni menys sé el que són. El món és un catre a la vora d’una
taula. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar.
JOANET- Tu sí que ets feliç! I no voldries veure món?
TÒFOL- Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són
iguals. Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries.
JOANET- Jo voldria una altra vida. El temps que he estat a la ciutat
m’ha fet néixer somnis que no pots comprendre.
TÒFOL- Ni ganes.
JOANET- He tastat una altra vida. Ja saps com és el pare. Només
pensa en els diners.
TÒFOL- Per mi, qui els ha de guanyar és la dona. Per cert, aviat et
cases, oi?
JOANET- Sí, però ja t’he dit per què em caso. La vaig conèixer per un
retrat. El meu pare la va triar, com si fos una peça de
mostrari.
TÒFOL- També són un retrat aquelles que tu somnies!
JOANET- D’això em queixo. M’he de resignar a viure com vosaltres,
m’adormiré sota els plàtans, com el pare. I així esperaré la
vellesa.
TUIES- (Sortint de missa) Noi, què hem de fer?
TÒFOL- Dona, jo no porto pressa.
TUIES- No véns a berenar?
TÒFOL- Veus? Això ja és una altra cosa. Adéu, Joanet.

Sonen les campanes. En Joanet s’ha quedat pensant.

JOANET- Ja passem un altre dia. Aquestes campanes sembla que
toquin l’enterrament de les meves il·lusions. El pare, la mandra, la rutina, tot m’empeny cap a l’altar, com un torrent d’aigua mansa.
AGNETA- (Sortint de missa) Joanet!
JOANET- Hola, Agneta!
AGNETA- Et veig molt motxo! En què penses?
JOANET- Pensava en tu.
AGNETA- Mentider. Ja has comprat la calaixera?
JOANET- D’això se’n cuida el pare.
AGNETA- Mira’l com dorm.
JOANET- També dormirem nosaltres, quan tindrem la seva edat.
AGNETA- Que vindràs després?
JOANET- Sí, abans de sopar.
AGNETA- Vine, que hem de parlar d’uns assumptes.
JOANET- No hi faltaré.
AGNETA- Fins després, Joanet.
JOANET- Adéu.

En Joanet llegeix, mentre els ferrers, potser fent alguna acció, van recitant.

FERRER 1- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
FERRER 2- anem cantant per no caure ensopits,
FERRER 1-anem cantant per distreure la mandra,
FERRER 2- anem cantant per no caure adormits.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 2- Quan fa un bon sol, que bona és l’ombra!
FERRER 1- Quan fa un bon fred, que tou és el llit!
FERRER 2- Diu que el treball redimeix l’home.
FERRER 1- Treballem, doncs, per deixa’l redimit.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.

L’Alcalde i en Jeroni es desperten.

ALCALDE- Quina dormideta. Jeroni!
JERONI- Quin benestar!
ALCALDE- Quina hora és?
JERONI- (badallant) Deuen ser les cinc.
ALCALDE- Jo me’n vaig.
JERONI- On aneu?
ALCALDE- A jeure a l’era.
JERONI- Jo us acompanyo.
ALCALDE- (A en Joanet) Que véns, noi?
JOANET- Anem, pare.
ALCALDE- Deixa’t de llibres. Llegeix les lletres dels duros, que alegren
més la vista.

Se’n van. Entren ferrers recitant.

FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.


ESCENA 2

CLOWN 1- Escolteu amb atenció, ciutadans d’aquest poble. L’alegria ja
s’apropa. (Toca el timbal. De tant en tan anirà fent alguns
redobles).
CLOWN 2- Vinguin d’aquí a una hora a veure i sentir de prop el
daltabaix que es prepara.
CLOWN 3- La funció que donarem no és de “papadineru”. Treballem per
la instrucció de les persones honrades.
CLOWN 2- No demanem caritat: passem la safata.
CLOWN 3- Venim d’uns pobles que no volem anomenar perquè
tampoc els sabríeu.
CLOWN 2- Aquest és en Cop-de-puny. Aquests bonys que té als
braços són força concentrada.
CLOWN 3- Quan ell dóna un cop de puny, comptin que fa trencadissa.
CLOWN 2- Aixeca un carro amb les dents...
JERONI- Mentida segura!
CLOWN 2- ...ple de palla.
CLOWN 3- Això sí, és manso com un xai.
CLOWN 2- I el segon número que tinc l’honor de presentar-los és la filla
d’aquest fenomen. La seva força és la veu.
CLOWN 3- Recita com el àngels...
CLOWN 2- La seva veu ha recorregut tots els camins d’Europa.
CLOWN 3- Vinguin a riure, senyors.

CLOWN 2- No hi faltin d’aquí una hora, que portem pressa i altres
pobles ens esperen.

Música. La gent del poble va sortint, escèptica. Zaira i Cop-de-Puny fan preparatius per a l’espectacle. Clown 1 i Joanet a un lateral.

JOANET- (apropant-se) Ja està tot a punt?
CLOWN 1- Tot a punt per l’espectacle. Sou del poble?
JOANET- Sóc el fill de l’alcalde.
CLOWN 1- Tan jove!
JOANET- Escolteu, aquella noia és filla d’en Cop-de-puny?
CLOWN 1- I què ha de ser, sant cristià! Això és diu per salvar l’honor de
la companyia. Ella és filla d’algun tombant de camí.
JOANET- I per què va amb aquest... home?
CLOWN 1- La va domar de petita.
JOANET- Pobre noia! I tu, d’on ets?
CLOWN 1- D’on sóc? Segur que vaig néixer a un costat de la carretera.
JOANET- Això és néixer a la ventura.
CLOWN 1- Això és néixer com una llavor perduda. De segur que em van
batejar al regueró de la cuneta.
JOANET- (pausa) I no voldríeu ser ric?
CLOWN 1- En tinc prou anant amunt i avall com una oreneta.
JOANET- I estimar?
CLOWN 1- Sempre, però sempre de passada. Un petó aquí, una mirada
allà i més enllà una abraçada.
JOANET- Quina vida!
CLOWN 1- No sabeu què és la il·lusió del que fuig ni el que és la llibertat!
JOANET- L’he tastada. Prou que voldria anar-me’n! Tancat en aquest
poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que
m’empresona.
CLOWN 1- Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: “La vida és meva, sense
destorbs ni barreres!”
JOANET- No encengueu els meus desitjos, que prou encesos estan.
CLOWN 1- Què és la misèria quan es té la joventut?
JOANET- Per a mi, l’esperança. En sentir-vos em sembla que em surtin ales.
CLOWN 1- Company, teniu l’esquena massa dura perquè us surtin plomes.

El Clown ha vist Zaira com entrava.

CLOWN 1- No és veritat, Zaira?
ZAIRA- Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d’alba
i no veus venir la posta.
JOANET- I... a vostè..., no l’entusiasma?
ZAIRA- No tant com a ell. Les dones hem nascut esclaves i tot al que
podem aspirar és a triar la nostra esclavitud.
JOANET- Quina esclavitud voldria?
ZAIRA- I què en trauria de dir-l’hi?
JOANET- Treure’m l’estranyesa de sentir-li dir el que diu.
ZAIRA- I per què?
JOANET- Perquè parla d’estimar l’esclavitud... i no l’entenc.
ZAIRA- No ho vulgui entendre.
JOANET- Potser n’abuso...
ZAIRA- (somrient) No n’abusa, no. No tots els homes que es troben per
aquests camins parlen amb tanta prudència.
JOANET- Perquè no tots la miren com jo la miro.
ZAIRA- I com em mira?
JOANET- M’inspira una estranya simpatia.
ZAIRA- (pausa) Pobra de mi! Compti quantes vegades m’han dit que
sóc simpàtica! M’ho han dit pagesos, senyors i fins i tot
borratxos! M’ho han dit pregant-me, amenaçant-me i fins i tot
ensenyant-me diners. Però vostè em sembla noble i li ho
agraeixo.
JOANET- Jo no he sortit mai del poble. I quan l’he vista m’ha semblat
una dona que no és com les altres.
ZAIRA- Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure. Veig al
fons dels seus ulls un cor estrany i per la manera de parlar- me, una febre d’il·lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor viurà molt feliç.
JOANET- No ho cregui.
ZAIRA- I tant! No faltarà qui l’estimi en aquest poble.
JOANET- Però si l’ànima em fuig del poble!
ZAIRA- Aturi-la.
JOANET- Com?
ZAIRA- Què sé jo! Apagui les il·lusions.
JOANET- Si jo voldria fugir amb aquella que estimés!
ZAIRA- Veu? I jo quedar-me on fos amb qui triés el meu cor. Enyoro
una vida reposada amb un home que m’estimés a mi sola.
JOANET- I per què no ho ha de trobar tot això? (pausa) El meu cor
voldria seguir-la.
ZAIRA- Cregui’m. Jo sóc un núvol d’estiu. Passa i se’n va. I tot el que
pot deixar són quatre llàgrimes de pluja.
JOANET- I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada
per aquesta pluja de llàgrimes.
ZAIRA- Jo tinc el que vostè vol i en canvi em consum la tristesa.
JOANET- Jo amb vostè aniria a l’altra banda de la terra. Es quedaria
amb mi?
ZAIRA- Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!...

En Joanet li agafa la mà i li fa un petó llarg. En aquest moment entra Cop- de-puny, que els sorprèn. Agafa Zaira i se l’endú.

COP-DE-PUNY- Au, vinga! Cap a dins, que encara tenim feina!!!
JOANET- A on aneu?
COP-DE-PUNY- A casa nostra. I tu no n’has de fer res!

Se l’endú. Se senten cops i plors.

JOANET- Covard! Per a això fas servir la força? Vine, si tens tanta
ànima com força! (pausa) Però, què em passa? Per què he de
defensar-la? No és seva? Quin dret hi tinc? (es queda pensant)
I si n’estic enamorat?


ESCENA 3

Surt el Clown 1 tocant el timbal i la gent seguint-lo. Darrere seu Clown 2 i 3, Cop-de-puny vestit de forçut, es treu l’americana i queda vestit de gimnasta, amb tres medalles al pit. Zaira eixugant-se les llàgrimes va prenent un somrís imposat. Per l’altre lateral va sortint tota la gent del poble i el Clown els fa fer el rotllo.

CLOWN 1- Molta atenció, homes i dones, soldats de terra i de mar,
criatures de bolquers! Ara veuran la funció més lluïda que
s’ha vist mai en aquest regne!
CLOWN 2- Que els coixos deixin les crosses!
CLOWN 3- Que els malalts es beguin les medicines d’un sol glop!
CLOWN 1- Que les dones, si han de renyar els marits, enllesteixin!
CLOWN 3- Que les vídues es revifin i els tristos s’eixuguin les llàgrimes.
CLOWN 2- Per començar, en Cop-de-Puny farà exercicis de pesos.
Aquest (assenyalant) pesa com un burro mort.

(Sona el timbal i Cop-de-puny aixeca un pes)

JERONI- Valga’m Déu! Ni la mula de casa!
CLOWN 1- Aquí el tenen! Possiblement l’home més fort del món.
TÒFOL- Si tingués aquest paio per traginar els sacs de blat...
CLOWN 1- Però encara no ho han vist tot!

Timbal. Cop-de-puny s’asseu a terra amb les cames enlaire i fa els mateixos exercicis.

PÚBLIC- Oooh!
CLOWN 2- Ja veuen que ni el jeure li fa perdre la força.
CLOWN 1- Si algú dels presents desitja que en aquesta posició el reboti
a l’alçada de dos pisos i el deixi penjat dalt d’un arbre, que
s’acosti! ( Murmuri general )
FERRER 1- ( A Ferrer 2 ) Vinga, Ernest, aquesta és la teva.
FERRER 2- Què vols, que prengui mal!
CLOWN 2- No tinguin por!
CLOWN 3- Tal com el veuen, així, de cames enlaire, hi passaria vuit
dies si li donessin menjar.
TÒFOL- Exagerat!

Cop de Puny s’aixeca i saluda. Tothom aplaudeix.

CLOWN 1- No es perdin el següent exercici que els farà quedar a tots
bocabadats!
CLOWN 2- Cop de Puny arrossegarà aquest pes de cent cinquanta
quilos amb les seves dents.
PÚBLIC- Ooooh!
CLOWN 3- Sí, senyores i senyors, ho han sentit bé. Aquest home té
una força a les dents tan gran que l’ha portat per tota Europa.
CLOWN 2- Vinguin i comprovin el pes!
CLOWN 3- No tinguin por! Necessitem un home que intenti aixecar
aquest pes. Els assegurem que serà recompensat.

El Ferrer 1 s’acosta i intenta aixecar el pes. Després de fer molts esforços, la bola ni tan sols es mou. Ferrer 2 riu.

FERRER 1- No riguis i vine! A veure qui riurà l’últim.

EL Ferrer 2 s’apropa i fa el mateix amb pitjor resultat.

FERRER 2- Ai! Els meus ronyons! Ajuda’m! No ho veus que m’he quedat
clavat!
FERRER 1- No rius ara, eh? ( L’ajuda a posar-se dret )
CLOWN 2- Observin amb molta atenció!
CLOWN 3- Allò mai vist en aquest honorable poble.

Timbal. Cop-de-Puny es posa a les dents una corda lligada a la bola i l’arrossega per l’escenari. Cares incrèdules entre la gent.

JERONI- Quina força! Aquest home és un monstre!
ALCALDE- Això no pot ser veritat! Aquí hi ha truc! No pot ser!

Cop-de-Puny deixa la bola i saluda. Aplaudiments.

CLOWN 1- Gràcies, públic il·lustrat. Gràcies al poble que, honrant la
força brutal, s’honra ell mateix. I ara, tenim l’honor de
presentar el següent número. La bella Zaira, la perla de la
bohèmia, ens recitarà amb la seva veu encisadora heretada
dels àngels.
CLOWN 2- Aquest espectacle requereix molt de silenci.
CLOWN 3- Afinin l’oïda i deixin-se portar.

Zaira, que no ha deixat de mirar en Joanet puja a un mòdul i comença a recitar.

ZAIRA- De terres enllà
portem la tristesa,
la portem pel món
per deixar-la enrera.
Pertot on passem,
passem ben de pressa,
Per no encomana’ns
el mal de la terra.
El mal de l’amor
el mar que s’arrela
i deixa en el cor
enyorança eterna.

Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.

De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llàgrimes
i rodolant sempre.

Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.

Ningú no aplaudeix. No ho han entès. Quan acaba de recitar, pren la safata i passa entre el públic. Alguns es retiren dissimuladament.

CLOWN 1- I ara ve el més trist, senyores i senyors. Que la safata els
atrapi amb un somriure resignat, escrit al bell mig dels
llavis.
CLOWN 2- Va, senyores i senyors, un gest ràpid abans que es presenti el dubte.
CLOWN 3- Sentir poesia val més que trenta mongetes a l’olla.

Alguns posen monedes a la safata. Zaira es posa vermella en passar davant d’en Joanet. Escena muda. Abaixa els ulls. Cop-de-Puny la vigila. Joanet no sap què fer i al final deixa anar una moneda a la safata. Zaira la rebota per terra.

JERONI- Què coi fas, vailet?
TÒFOL- Malaguanyada!
ALCALDE- I l’ha llençada, la grandíssima...!

En Cop-de-Puny es llença damunt d’ell i li dóna una empenta. Joanet els separa. El Clown 2 recull la moneda. El Clown 3 s’emporta la Zaira, que està quasi plorant, a un lateral. Situació tensa.

COP-DE-PUNY- Per què has llençat la moneda?
ZAIRA- Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY- Ah, no? Doncs té aquesta. (li dóna una bufetada)
JOANET – Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY- I a tu, t’he d’arrencar la llengua, desgraciat!
ALCALDE- Fora del poble!
TOTS- Fora!
ALCALDE- Fora del poble, saltimbanquis, poetes, comediants! Fora
d’aquí, somiatruites!
COP-DE-PUNY- Feres manses! Ja us domaria, jo! Desagraïts!
FERRER 1- Fora d’aquí! Només us aprofiteu de la bona gent!
L’ALCALDE- La gent que llença el diner que no vingui a aquest poble!
El diner és el més sagrat que tenim!

CLOWN 1- No ens importa gens el vostre diner! Aquí el teniu! (Llença
les monedes) No en tastareu mai de poesia! Jo us condemno
a la prosa eterna, a la tristesa perdurable! Visca la bohèmia!
Visca l’alegria!
TUIES- Mai havia sentit una cosa igual!
TÒFOL- No necessitem la vostra poesia!
AGNETA- Joanet! Què fas? (en Joanet i la Zaira s’estan mirant des dels
laterals) Es pot saber per què mires tant aquesta noia?
TUIES- Serà possible! No tenen vergonya. Quina banda de vividors. La
poesia! Què en sabran ells...!
FERRER 2- A treballar! Això és el que els convé. A pic i pala els posaria jo!
TUIES- Segur que aquests no han fet brot en sa vida. Si no saben ni qui
són els seus pares! Anem, que nosaltres sí que tenim feina.
TÒFOL- Espera, dona. (Recull les monedes que han quedat a terra)
Que em fa mal veure aquestes monedes a terra. (Se’n van)
AGNETA- (Que s’ha quedat sola amb en Joanet i la Zaira que no deixen
de mirar-se) A mi, mai m’has mirat d’aquesta manera. La teva
mirada la despulla. Ara comprenc moltes coses. Els teus
llibres, les teves paraules... mentre jo et regalava el meu amor
tu no hi eres. Hi havia el teu cos, però la teva ment viatjava. He estat una ingènua. Ara només em queda viure la gelosia d’aquesta noia. Me’n vaig. No puc suportar més aquesta escena.


(Quan se’n va sembla que la Zaira i en Joanet es volen apropar, però Cop de-Puny apareix pel lateral, agafa bruscament la Zaira se l’endú. En Joanet queda sol a escena.)

Quan fa el gest de marxar entra Cop-de-Puny.

COP-DE-PUNY- No es preocupi, que aquesta escena la desfaig en un
moment.
AGNETA- Vostè ho té tot molt fàcil, fa complir la seva voluntat
amb la força.
COP DE PUNY- Si creu que posseeixo la vida en el puny, està molt equivocada. Fins ara no he aconseguit res del
que desitjava.
AGNETA- Què vol dir?
COP-DE-PUNY- Vaig de poble en poble i rebo l’admiració de la gent.
Tothom desitjaria tenir el que jo tinc, però darrere d’aquesta força només s’amaga un buit que mai no he pogut compartir.
AGNETA- No me l’imaginava així. Se’l veu tan segur de si mateix.
COP DE PUNY- És el mal de molts homes. Darrere de la seguretat s’amaga la por i la tristesa.
AGNETA- Vostè no és feliç?
COP-DE-PUNY- La felicitat, només la somio. Igual que les dones que he estimat. Mai no he estat correspost. És la més gran
desgràcia que pot passar a un home.
AGNETA- (S’apropa i el toca lleugerament com si el volgués consolar.)
Comprenc la seva decepció. En el fons, els homes no són
tan diferents de les dones.
COP-DE-PUNY- Suposo que no. Sap una cosa? Mai no havia parlat així a ningú.
AGNETA- Ara ja ha començat. Segur que en un altre indret trobarà algú que el segueixi escoltant.

Se sent el Clown com crida des de dins: “Companyia, en marxa!”

COP-DE-PUNY- Hem de marxar. L’amo té pressa...
AGNETA- Adéu, bon home. I que tingui sort.
COP DE PUNY- Adéu...i gràcies.

Cadascú se’n van per un lateral. Zaira darrere de Cop-de-Puny. Queda en escena en Joanet, sol.

JOANET- Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant. Has deixat un buit al
meu cor. Un trosset de joventut sempre correrà darrere
vostre. Sou l’alegria que passa. I que trista és l’alegria per als
que passen i els que es queden. Em veig condemnat a morir
d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormin al
llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.

Es queda adormit mentre passen els ferrers recitant.

FERRER 1 i 2- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.

Fosc