LA GERMANA BESSONA
Personatges:
EULÀLIA, nena d’uns deu anys.
JORDINA, germana bessona.
ÀVIA
(Estirada al llit, amb poca llum)
EULÀLIA. Sabeu? ara sóc filla única, però per unes hores, vaig tenir un germana que va néixer 7 minuts després que jo, érem ben ben iguals: el nas, la boca, els ulls, el color de la pell, les mans…, però com que era dèbil, li va mancar la força per xuclar la vida. Es deia Jordina.
Només va viure dos dies, però la trobo molt a faltar i això que ni la recordo. A vegades sembla que em segueixi, que xiuli a darrere meu, però quan m’aturo i em giro no hi ha ningú.
Ara estic malalta i em recupero a casa l’àvia, perquè diuen que aquí els aires són més sans que a la ciutat. (mentre juga amb la play, les cartes,….Tot d’un plegat veu que des del mirall de l’armari algú l’està mirant)
(La nena s’aixeca i somriu davant de l’altra nena, que és igual que ella)
EULÀLIA. Hola, sóc l’Eulàààlia! (diu cridat, articulant clarament i assenyalant-se amb el dit)
JORDINA. (amb gestos, fa entendre que ella és la Jordina)
EULÀLIA. Ui! No li surt la veu però m’està dient que és la Jordina! Mireu, mireu, JOR-DI-NA, JOR-DI-NA
(La Jordina, sense veu, gesticula de la mateixa manera des del fons del mirall, coincideixen totes dues dient les síl·labes)
(Van vestides igual. Es posen a jugar i comproven que tenen els mateixos gustos: per exemple un joc d’aquells de picar les mans; fer-se pessigolles; pedra, paper, tisores...
EULÀLIA. (És qui porta la veu cantant: diu la cantarella..)
(És qui comença a fer pessigolles...) Ostres, té pessigolles com jo!
A veure si saps aquest joc: pedra, paper, tisores...
Se sent soroll i l’Eulàlia es posa corrents al llit. La Jordina primer queda quieta i després desapareix del mirall)
ÀVIA. Eulàlia, maca, et porto una tassa de brou, que t’anirà molt bé perquè té moltes vitamines. (diu dolçament). Beu-te’l tot, eh, que jo vaig a donar menjar a les gallines.
EULÀLIA. Àvia…
ÀVIA. sí? què vols maca?
EULÀLIA. No, res, res…
ÀVIA. Au, doncs, estigues ben quietoneta al llit i pren-te el caldo quan encara sigui ben calentó.
(L’Eulàlia es torna a aixecar quan l’àvia se’n va)
EULÀLIA. Per què no parles, Jordina? (per al públic) És clar, sempre tancada a dins aquest armari no ha pogut parlar amb ningú. Però jo m’he empescat una manera que em sembla que funcionarà. Li ensenyaré a parlar!!!!!
(Treu una llibreta i hi dibuixa una pilota i després ho anomena marcant clarament les síl·labes))
PI-LO-TA
CA-SA
COT-XE (parlant com si ho fes amb una criatura) (La Jordina, malgrat que obre la boca com ho fa l’Eulàlia, no hi ha manera que li surti la veu).
EULÀLIA. Ai, no sé pas si és que té vergonya o no té cordes vocals. Bé, és igual. M’hauré de conformar a tenir una germana muda. Juguem a pilota? (Juguen a tirar-se-la, però tot d’un plegat se sent un plof! seguit d’una dringadissa de mil dimonis, el mirall s’ha trencat.)
(L’Eulàlia corre cap al llit i es tapa amb el llençol, amb por que pugi la seva àvia. Mica en mica torna a treure el nas i veu que la seva germana ha desaparegut).
EULÀLIA. Jordina!? (ningú no contesta). I si un tros de mirall li ha fet mal i s’està dessagnant a dins de l’armari i no em pot demanar ajut perquè és muda? (Ho diu amb cara d’espantada i mirant el públic)
(De sobte se sent un xiulet, després un altre i un altre. Després, una veu fluixa que es va fent més forta)
JORDINA. Eu-là-li-a! Eu-la-li-a! EU-LÀ-LI-A! EM SENTS? VI-NE? VI-NE! SÓC- A- QUÍ!! VI- NE! SÓC A-QUÍ!
(L’Eulàlia s’aixeca d’un bot del llit i corre cap a l’armari, travessa el mirall trencat i hi entra. Al cap d’un moment, treu el cap i parla al públic)
EULÀLIA. No hi ha res! No hi ha ni capses, ni prestatges, ni calaixos! La Jordina tampoc no hi és! (continua avançant i tot d’un plegat troba la Jordina arraulida, feta una bola) Vine, que estàs gelada, deixa que t’abraci perquè et puguis escalfar una mica.
Vine, que som bessones hi ho hem de compartir tot.
(Se sent l’àvia que va venint, parlant)
ÀVIA. Eulàlia, nena, què ha estat aquest soroll? Ja m’ho pensava que en dia o altre ens donaries un disgust!!! Però on ets? On t’has ficat? (mira a sota el llit i per tots els racons) Ja et pots amagar, ja! Ja ho saps que si trenques un mirall, set anys de desgràcies i mala sort no te’ls treu ningú! (L’àvia se’n va cridant-la) Eulàlia?!
EULÀLIA. No pateixis, Jordina, ens estarem aquests set anys de malastrugança a dins l’armari, que és un lloc segur. Passi el que passi, ens tenim una a l’altra.
EL CAS DEL CUINER DESAPAREGUT
Personatges:
Alumnes de 2n ESO:
ISAURA
ÀLEX
TERESA
JAN-XU
GERARD
AINA
JÚLIA
MONTSE
ROSER
LORENA
GLÒRIA
ASSIYA
NATÀLIA
CARLOTA
JÈSSICA
CUINER (vestit diferent)
DIRECTORA
ISAURA. L’Antoni havia estat el cuiner de la meva escola, abans de desaparèixer d’aquella manera tan misteriosa.
De fet, l’Antoni era el culpable dels fastigosos dinars que ens forçaven a empassar-nos, cada dia, i per això l’odiàvem i boicotejàvem els seus plats.
ÀLEX. Sí, sí tant li feien les males cares i les protestes, els missatges a la bústia de veu i els correus electrònics amenaçadors, perquè sabia que els de 2on d’ESO, tot i que l’hi teníem jurada, érem minoria.
ISAURA. Va ser en Jan-Xu, el company xinès de la classe, qui ens suggerí un pla perquè els xinesos, per a aquestes coses, tenen un cervell que és una bomba! Mireu, això és el que va passar.
(fosc)
-------------------------
(reunió de tots els alumnes)
TERESA. No hi ha dret, avui l’Antoni ens ha deixat sense les postres, avui que justament hi havia gelat!
JAN-XU. Podlíem fel-lo desapaleixe!
TOTS ALHORA. Com? Fer-lo desaparèixer? Què dius? (responen paralitzats per la sorpresa)
JAN-XU. És molt senzill. Al meu país, si una pelsona no aglada, no discultil, no enfaldal-se. Se’l suplimeix, ZAS! I no passa les!
GERARD. Coooom? Se’l suprimeix i no passa res? Tu estàs com una cabra!
JAN-XU. Jo no boig com cabla! Jo ajudal companys!
GERARD! I què més! Vols que ens tanquin a tots per assassins i passar la resta de les nostres vides a la presó?
JAN-XU. Nooooooo, es tlacta d’una desapalició sense climinal, sense víctima, sense assassí…
TOTS ALHORA. Sí, va, provem-ho!
(fosc)
-------------------------
JAN-XU. Aquí polto el Glan Llible dels Conjuls, ja veuleu com no es tlacta d’un conte xinés, sinó d’una ciència llalgament utilitzada pels meus avantpassats des del temps de Confuci, que ela una passada de savi!
No patiu! No es tlacta de matal-lo com un latolí, només envial-lo a l’altla liba.
AINA. I on és l’altra riba?
JAN-XU. Mila el dibuix: és tlavessa un liu, posal-se a dins una cova tlaspalent com una muntanya de gel i allibà(a) a un lloc ple de boila i ables. I ala, adéu-siau, que me n’haig d’anar a classe d’optativa.
ROSER. Perfecte, i que s’estigui allà fins que nosaltres acabem segon de batxillerat!
JÚLIA. Que bé! Així s’hauran acabat els plats de bròquil, els de llenties amb espinacs, els de bledes amb cigrons, els de mongetes amb fetge,.. que tanta il·lusió fa als pares que mengem a l’escola. És clar, així ells tenen el problema resolt i no han de barallar-se amb nosaltres a l’hora de sopar!
MONTSE. I tant! A nosaltres ens és igual la nutrició, les vitamines i la vida saludable!
Nosaltres el que volem són pizzes gegants amb doble ració de formatge, muntanyes de patates fregides i pastís de xocolata.
TOTS ALHORA. Sí, sí…!
TERESA. Ningú no ens té en compte, i els nostres drets què? Tothom passa de nosaltres: la directora, la coordinadora, els tutors i tutores, la pesada de la profe de teatre, la de mates…
ROSER. Sí, i què me’n dius del de castellà, i del de socials, eh? Ah, i no ens deixem
tampoc aquella de plàstica tan cridanera, i la de naturals…
JÈSSICA. A tothom li agrada l’Antoni com si fos un cantant d’un grup de moda o com si fos la en Brad Pitt!
LORENA. A tots se’ls ha contagiat l’admiració com si es tractés d’una epidèmia de grip!
GLÒRIA. No entenc pas com pot despertar tanta passió col·lectiva aquest home gras i ample con un armari, amb un cap petit com una poma i que sempre fa pudor d’all! És fastigós!
ASSIYA. Però si és igual que un hipopòtam!
NATÀLIA. Sabeu una cosa, a la meva mare també li encanta aquest cuiner, diu que un home que et faci el sopar cada dia, que vagi al mercat, que peli patates i que faci paella el diumenge és una meravella… Diu que si mai se separa del meu pare li agradaria trobar un home com l’Antoni… (es queda pensativa)
CARLOTA. No acabo d’entendre què ens passa als de 2on d’ESO que no el podem suportar, mentre la resta de l’institut n’està encaterinat.
NATÀLIA. Us imagineu que l’Antoni em pogués arrribar a fer de pare? Res! Envio un missatge a en Jan-Xu: “Demà, sens falta, el suprimim. Prepara-ho tot”
(fosc)
----------------------------------
ÀLEX: A veure, segons diu en Jan-Xu ara hem de posar a l’olla tot el que portem:
ISAURA. Aquí hi ha els cabells, no m’ha costat gens trobar-los, n’hi ha a totes les sopes, salses i purés que fa l’Antoni, quin fàstic! (tots fan cara de fàstic)
TERESA. D’ungles tampoc no m’ha costat trobar-ne, se les menja i les escup per tot arreu. No heu vist com les té d’arranades? Uix! (tots fan exclamacions de fàstic)
GERARD. Mireu, he trobat una fotografia de l’Antoni a la revista de l’institut, la retallem i ja està!
JÚLIA. Aquestes cebes tendres tan maques són de l’hort del meu avi.
JÈSSICA. Aquest matí he entrat a la cuina d’amagat i li he agafat el barret de cuiner.
AINA. I jo el davantal!
CARLOTA. Ara una fulla de llorer de l’arbre que hi ha al pati! Quina oloreta més bona!
ASSIYA. Ecs, aquí teniu un mitjó ben suat! Fa una pudor!
NATÀLIA. I un rajolí de vinagre.
GLÒRIA. Avui per esmorzar, a més de l’entrepà he portat un plàtan i n’he guardat la pell!
LORENA. La cabeça d’alls i el julivert del rebost de casa meva.
ROSER. I per acabar, pebre en gra i un raig d’oli del més bo perquè no falli la recepta.
MONTSE. Ei, ei, espereu, que hi falten tres ous! Els més grossos que he trobat.
JAN-XU. Ala, lepetiu tots amb mi: Fumanxú, bo po mo fu!
TOTS. Fumanxú, bo po mo fu!
(fosc)
------------------------------------
(L’endemà, tots arribant a l’institut, amb motxilles. La Teresa arriba més tard)
GERARD. Sabeu què? Avui l’Antoni no ha vingut. La directora l’ha telefonat un munt de vegades i ell no dóna senyals de vida!
ÀLEX. Diuen que avui menjarem pizza per dinar!
TOTS. Bé!!!!!!!
AINA. Em sembla que tothom comença a sospitar de nosaltres perquè estem massa contents i tot el dia xiuxiuegem… (espantada)
(Teresa entra corrrents)
TERESA. Ei, ei… Diuen que avisaran la policia!!!! (tothom s’esvera i s’espanta)
JÈSSICA.Va, desfem el conjur abans que les coses vagin maldades. (tots fan una rotllana, ben junts, amb les mans agafades, el cap cot)
JAN-XU. Va som-hi!
(Entra la directora molt enrabiada, agafa el llibre i el llença lluny a través de la finestra. L’Assiya va a mirar per la finestra).
ASSIYA. Ai, ai, ai…! No, no…!
CARLOTA. Què, què passa? A veure? (també va a la finestra)
ÀLEX. Oh, no! No m’ho puc creure! Això és un desastre!
NATÀLIA. Ha anat a parar a dins del camió de les escombraries i ha quedat triturat!
JÚLIA. Miri, Fina, què ha fet, ara no podrem fer tornar mai més el cuiner des de l’altra riba! Pobre Antoni, i tot per culpa seva! Només seva! (cridant)
DIRECTORA. Mira maca, a mi no em vingueu amb històries. Veniu amb mi, que sou una colla de criminals, d’assassins! Quedeu expulsats tots els alumnes de 2n d’ESO! (histèrica). Fora d’aquí immediatament, que la policia us espera!
ANTONI. (carregat amb un gran cistell de verdures, amb gorro i bata de cuiner)
Què li passa senyora directora? Per què està tan esverada? Suposo que ja ha vist el meu missatge en què li deia que m’agafava el dia lliure per anar a buscar unes verdures ex-tra-or-di-nà-ri-es per als meus estimats alumnes de 2 d’ESO perquè no hi ha manera que els agradin.
Per a demà tenia pensat fer-los de primer sopa de bledes, de segon hamburgueses vegetals i de postres, gelat de col. Eh, quin menú tan fantàstic!?
(tothom queda quiet, fotografia, amb cara i gestos d’al·lucinats)
(fosc)
Adaptació de contes de Rosa-M. Colom, Creus en els fantasnes?, Edicions Bromera.
lunes, 16 de noviembre de 2009
miércoles, 8 de abril de 2009
L’ALEGRIA QUE PASSA
Santiago Rusiñol
PERSONATGES
L’ALCAL DE Home gran. Fort i de mal geni. Javi
JOANET Fill de l’alcalde. Jove de poble que ha llegit. Té el cap ple d’idees mal païdes. Xevi
AGNETA Promesa d’en Joanet. Noia indiferent, adotzenada. Paqui
TÒFOL Mitjana edat. Panxacontent i mandrós. David
TUIES La seva dona. Manaire del marit, que treballa molt. Alexandra
ZAIRA Ballarina o cantant bohèmia. Exòtica. Bon cor i mala vida. Símbol de la poesia que passa i que no s’atura. Gisela
CLOWN 1 Bohemi, de bons sentiments. Anna
CLOWN 2 Mònica
CLOWN 3 Isamar
COP-DE-PUNY Mitjana edat. Veritable bruto ambulant. Dominant per la força bruta. Valentino
FERRER 1 Marc
FERRER 2 Demba
JERONI Jose
ESCENA 1
NOIES- ( En off des d’un lateral ) Déu us salvi, Maria, plena sou de gràcia, el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el fruit del vostre ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.
JOANET- ( Amb un llibre a la mà ) Ja acaben?
TÒFOL- Em sembla que diuen les últimes avemaries.
JOANET- Esperem.
TÒFOL- Jo sí que... no tinc res més a fer.
JOANET- Que esperes que surti la dona?
TÒFOL- Doncs qui vols que esperi? M’ha dit: “No et moguis”. I això de
no moure’m, ara per ara, és el meu ofici.
JOANET- Quina vida! No tens aspiracions.
TÒFOL- Ni menys sé el que són. El món és un catre a la vora d’una
taula. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar.
JOANET- Tu sí que ets feliç! I no voldries veure món?
TÒFOL- Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són
iguals. Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries.
JOANET- Jo voldria una altra vida. El temps que he estat a la ciutat
m’ha fet néixer somnis que no pots comprendre.
TÒFOL- Ni ganes.
JOANET- He tastat una altra vida. Ja saps com és el pare. Només
pensa en els diners.
TÒFOL- Per mi, qui els ha de guanyar és la dona. Per cert, aviat et
cases, oi?
JOANET- Sí, però ja t’he dit per què em caso. La vaig conèixer per un
retrat. El meu pare la va triar, com si fos una peça de
mostrari.
TÒFOL- També són un retrat aquelles que tu somnies!
JOANET- D’això em queixo. M’he de resignar a viure com vosaltres,
m’adormiré sota els plàtans, com el pare. I així esperaré la
vellesa.
TUIES- (Sortint de missa) Noi, què hem de fer?
TÒFOL- Dona, jo no porto pressa.
TUIES- No véns a berenar?
TÒFOL- Veus? Això ja és una altra cosa. Adéu, Joanet.
Sonen les campanes. En Joanet s’ha quedat pensant.
JOANET- Ja passem un altre dia. Aquestes campanes sembla que
toquin l’enterrament de les meves il·lusions. El pare, la mandra, la rutina, tot m’empeny cap a l’altar, com un torrent d’aigua mansa.
AGNETA- (Sortint de missa) Joanet!
JOANET- Hola, Agneta!
AGNETA- Et veig molt motxo! En què penses?
JOANET- Pensava en tu.
AGNETA- Mentider. Ja has comprat la calaixera?
JOANET- D’això se’n cuida el pare.
AGNETA- Mira’l com dorm.
JOANET- També dormirem nosaltres, quan tindrem la seva edat.
AGNETA- Que vindràs després?
JOANET- Sí, abans de sopar.
AGNETA- Vine, que hem de parlar d’uns assumptes.
JOANET- No hi faltaré.
AGNETA- Fins després, Joanet.
JOANET- Adéu.
En Joanet llegeix, mentre els ferrers, potser fent alguna acció, van recitant.
FERRER 1- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
FERRER 2- anem cantant per no caure ensopits,
FERRER 1-anem cantant per distreure la mandra,
FERRER 2- anem cantant per no caure adormits.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 2- Quan fa un bon sol, que bona és l’ombra!
FERRER 1- Quan fa un bon fred, que tou és el llit!
FERRER 2- Diu que el treball redimeix l’home.
FERRER 1- Treballem, doncs, per deixa’l redimit.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
L’Alcalde i en Jeroni es desperten.
ALCALDE- Quina dormideta. Jeroni!
JERONI- Quin benestar!
ALCALDE- Quina hora és?
JERONI- (badallant) Deuen ser les cinc.
ALCALDE- Jo me’n vaig.
JERONI- On aneu?
ALCALDE- A jeure a l’era.
JERONI- Jo us acompanyo.
ALCALDE- (A en Joanet) Que véns, noi?
JOANET- Anem, pare.
ALCALDE- Deixa’t de llibres. Llegeix les lletres dels duros, que alegren
més la vista.
Se’n van. Entren ferrers recitant.
FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
ESCENA 2
CLOWN 1- Escolteu amb atenció, ciutadans d’aquest poble. L’alegria ja
s’apropa. (Toca el timbal. De tant en tan anirà fent alguns
redobles).
CLOWN 2- Vinguin d’aquí a una hora a veure i sentir de prop el
daltabaix que es prepara.
CLOWN 3- La funció que donarem no és de “papadineru”. Treballem per
la instrucció de les persones honrades.
CLOWN 2- No demanem caritat: passem la safata.
CLOWN 3- Venim d’uns pobles que no volem anomenar perquè
tampoc els sabríeu.
CLOWN 2- Aquest és en Cop-de-puny. Aquests bonys que té als
braços són força concentrada.
CLOWN 3- Quan ell dóna un cop de puny, comptin que fa trencadissa.
CLOWN 2- Aixeca un carro amb les dents...
JERONI- Mentida segura!
CLOWN 2- ...ple de palla.
CLOWN 3- Això sí, és manso com un xai.
CLOWN 2- I el segon número que tinc l’honor de presentar-los és la filla
d’aquest fenomen. La seva força és la veu.
CLOWN 3- Recita com el àngels...
CLOWN 2- La seva veu ha recorregut tots els camins d’Europa.
CLOWN 3- Vinguin a riure, senyors.
CLOWN 2- No hi faltin d’aquí una hora, que portem pressa i altres
pobles ens esperen.
Música. La gent del poble va sortint, escèptica. Zaira i Cop-de-Puny fan preparatius per a l’espectacle. Clown 1 i Joanet a un lateral.
JOANET- (apropant-se) Ja està tot a punt?
CLOWN 1- Tot a punt per l’espectacle. Sou del poble?
JOANET- Sóc el fill de l’alcalde.
CLOWN 1- Tan jove!
JOANET- Escolteu, aquella noia és filla d’en Cop-de-puny?
CLOWN 1- I què ha de ser, sant cristià! Això és diu per salvar l’honor de
la companyia. Ella és filla d’algun tombant de camí.
JOANET- I per què va amb aquest... home?
CLOWN 1- La va domar de petita.
JOANET- Pobre noia! I tu, d’on ets?
CLOWN 1- D’on sóc? Segur que vaig néixer a un costat de la carretera.
JOANET- Això és néixer a la ventura.
CLOWN 1- Això és néixer com una llavor perduda. De segur que em van
batejar al regueró de la cuneta.
JOANET- (pausa) I no voldríeu ser ric?
CLOWN 1- En tinc prou anant amunt i avall com una oreneta.
JOANET- I estimar?
CLOWN 1- Sempre, però sempre de passada. Un petó aquí, una mirada
allà i més enllà una abraçada.
JOANET- Quina vida!
CLOWN 1- No sabeu què és la il·lusió del que fuig ni el que és la llibertat!
JOANET- L’he tastada. Prou que voldria anar-me’n! Tancat en aquest
poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que
m’empresona.
CLOWN 1- Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: “La vida és meva, sense
destorbs ni barreres!”
JOANET- No encengueu els meus desitjos, que prou encesos estan.
CLOWN 1- Què és la misèria quan es té la joventut?
JOANET- Per a mi, l’esperança. En sentir-vos em sembla que em surtin ales.
CLOWN 1- Company, teniu l’esquena massa dura perquè us surtin plomes.
El Clown ha vist Zaira com entrava.
CLOWN 1- No és veritat, Zaira?
ZAIRA- Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d’alba
i no veus venir la posta.
JOANET- I... a vostè..., no l’entusiasma?
ZAIRA- No tant com a ell. Les dones hem nascut esclaves i tot al que
podem aspirar és a triar la nostra esclavitud.
JOANET- Quina esclavitud voldria?
ZAIRA- I què en trauria de dir-l’hi?
JOANET- Treure’m l’estranyesa de sentir-li dir el que diu.
ZAIRA- I per què?
JOANET- Perquè parla d’estimar l’esclavitud... i no l’entenc.
ZAIRA- No ho vulgui entendre.
JOANET- Potser n’abuso...
ZAIRA- (somrient) No n’abusa, no. No tots els homes que es troben per
aquests camins parlen amb tanta prudència.
JOANET- Perquè no tots la miren com jo la miro.
ZAIRA- I com em mira?
JOANET- M’inspira una estranya simpatia.
ZAIRA- (pausa) Pobra de mi! Compti quantes vegades m’han dit que
sóc simpàtica! M’ho han dit pagesos, senyors i fins i tot
borratxos! M’ho han dit pregant-me, amenaçant-me i fins i tot
ensenyant-me diners. Però vostè em sembla noble i li ho
agraeixo.
JOANET- Jo no he sortit mai del poble. I quan l’he vista m’ha semblat
una dona que no és com les altres.
ZAIRA- Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure. Veig al
fons dels seus ulls un cor estrany i per la manera de parlar- me, una febre d’il·lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor viurà molt feliç.
JOANET- No ho cregui.
ZAIRA- I tant! No faltarà qui l’estimi en aquest poble.
JOANET- Però si l’ànima em fuig del poble!
ZAIRA- Aturi-la.
JOANET- Com?
ZAIRA- Què sé jo! Apagui les il·lusions.
JOANET- Si jo voldria fugir amb aquella que estimés!
ZAIRA- Veu? I jo quedar-me on fos amb qui triés el meu cor. Enyoro
una vida reposada amb un home que m’estimés a mi sola.
JOANET- I per què no ho ha de trobar tot això? (pausa) El meu cor
voldria seguir-la.
ZAIRA- Cregui’m. Jo sóc un núvol d’estiu. Passa i se’n va. I tot el que
pot deixar són quatre llàgrimes de pluja.
JOANET- I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada
per aquesta pluja de llàgrimes.
ZAIRA- Jo tinc el que vostè vol i en canvi em consum la tristesa.
JOANET- Jo amb vostè aniria a l’altra banda de la terra. Es quedaria
amb mi?
ZAIRA- Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!...
En Joanet li agafa la mà i li fa un petó llarg. En aquest moment entra Cop- de-puny, que els sorprèn. Agafa Zaira i se l’endú.
COP-DE-PUNY- Au, vinga! Cap a dins, que encara tenim feina!!!
JOANET- A on aneu?
COP-DE-PUNY- A casa nostra. I tu no n’has de fer res!
Se l’endú. Se senten cops i plors.
JOANET- Covard! Per a això fas servir la força? Vine, si tens tanta
ànima com força! (pausa) Però, què em passa? Per què he de
defensar-la? No és seva? Quin dret hi tinc? (es queda pensant)
I si n’estic enamorat?
ESCENA 3
Surt el Clown 1 tocant el timbal i la gent seguint-lo. Darrere seu Clown 2 i 3, Cop-de-puny vestit de forçut, es treu l’americana i queda vestit de gimnasta, amb tres medalles al pit. Zaira eixugant-se les llàgrimes va prenent un somrís imposat. Per l’altre lateral va sortint tota la gent del poble i el Clown els fa fer el rotllo.
CLOWN 1- Molta atenció, homes i dones, soldats de terra i de mar,
criatures de bolquers! Ara veuran la funció més lluïda que
s’ha vist mai en aquest regne!
CLOWN 2- Que els coixos deixin les crosses!
CLOWN 3- Que els malalts es beguin les medicines d’un sol glop!
CLOWN 1- Que les dones, si han de renyar els marits, enllesteixin!
CLOWN 3- Que les vídues es revifin i els tristos s’eixuguin les llàgrimes.
CLOWN 2- Per començar, en Cop-de-Puny farà exercicis de pesos.
Aquest (assenyalant) pesa com un burro mort.
(Sona el timbal i Cop-de-puny aixeca un pes)
JERONI- Valga’m Déu! Ni la mula de casa!
CLOWN 1- Aquí el tenen! Possiblement l’home més fort del món.
TÒFOL- Si tingués aquest paio per traginar els sacs de blat...
CLOWN 1- Però encara no ho han vist tot!
Timbal. Cop-de-puny s’asseu a terra amb les cames enlaire i fa els mateixos exercicis.
PÚBLIC- Oooh!
CLOWN 2- Ja veuen que ni el jeure li fa perdre la força.
CLOWN 1- Si algú dels presents desitja que en aquesta posició el reboti
a l’alçada de dos pisos i el deixi penjat dalt d’un arbre, que
s’acosti! ( Murmuri general )
FERRER 1- ( A Ferrer 2 ) Vinga, Ernest, aquesta és la teva.
FERRER 2- Què vols, que prengui mal!
CLOWN 2- No tinguin por!
CLOWN 3- Tal com el veuen, així, de cames enlaire, hi passaria vuit
dies si li donessin menjar.
TÒFOL- Exagerat!
Cop de Puny s’aixeca i saluda. Tothom aplaudeix.
CLOWN 1- No es perdin el següent exercici que els farà quedar a tots
bocabadats!
CLOWN 2- Cop de Puny arrossegarà aquest pes de cent cinquanta
quilos amb les seves dents.
PÚBLIC- Ooooh!
CLOWN 3- Sí, senyores i senyors, ho han sentit bé. Aquest home té
una força a les dents tan gran que l’ha portat per tota Europa.
CLOWN 2- Vinguin i comprovin el pes!
CLOWN 3- No tinguin por! Necessitem un home que intenti aixecar
aquest pes. Els assegurem que serà recompensat.
El Ferrer 1 s’acosta i intenta aixecar el pes. Després de fer molts esforços, la bola ni tan sols es mou. Ferrer 2 riu.
FERRER 1- No riguis i vine! A veure qui riurà l’últim.
EL Ferrer 2 s’apropa i fa el mateix amb pitjor resultat.
FERRER 2- Ai! Els meus ronyons! Ajuda’m! No ho veus que m’he quedat
clavat!
FERRER 1- No rius ara, eh? ( L’ajuda a posar-se dret )
CLOWN 2- Observin amb molta atenció!
CLOWN 3- Allò mai vist en aquest honorable poble.
Timbal. Cop-de-Puny es posa a les dents una corda lligada a la bola i l’arrossega per l’escenari. Cares incrèdules entre la gent.
JERONI- Quina força! Aquest home és un monstre!
ALCALDE- Això no pot ser veritat! Aquí hi ha truc! No pot ser!
Cop-de-Puny deixa la bola i saluda. Aplaudiments.
CLOWN 1- Gràcies, públic il·lustrat. Gràcies al poble que, honrant la
força brutal, s’honra ell mateix. I ara, tenim l’honor de
presentar el següent número. La bella Zaira, la perla de la
bohèmia, ens recitarà amb la seva veu encisadora heretada
dels àngels.
CLOWN 2- Aquest espectacle requereix molt de silenci.
CLOWN 3- Afinin l’oïda i deixin-se portar.
Zaira, que no ha deixat de mirar en Joanet puja a un mòdul i comença a recitar.
ZAIRA- De terres enllà
portem la tristesa,
la portem pel món
per deixar-la enrera.
Pertot on passem,
passem ben de pressa,
Per no encomana’ns
el mal de la terra.
El mal de l’amor
el mar que s’arrela
i deixa en el cor
enyorança eterna.
Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llàgrimes
i rodolant sempre.
Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
Ningú no aplaudeix. No ho han entès. Quan acaba de recitar, pren la safata i passa entre el públic. Alguns es retiren dissimuladament.
CLOWN 1- I ara ve el més trist, senyores i senyors. Que la safata els
atrapi amb un somriure resignat, escrit al bell mig dels
llavis.
CLOWN 2- Va, senyores i senyors, un gest ràpid abans que es presenti el dubte.
CLOWN 3- Sentir poesia val més que trenta mongetes a l’olla.
Alguns posen monedes a la safata. Zaira es posa vermella en passar davant d’en Joanet. Escena muda. Abaixa els ulls. Cop-de-Puny la vigila. Joanet no sap què fer i al final deixa anar una moneda a la safata. Zaira la rebota per terra.
JERONI- Què coi fas, vailet?
TÒFOL- Malaguanyada!
ALCALDE- I l’ha llençada, la grandíssima...!
En Cop-de-Puny es llença damunt d’ell i li dóna una empenta. Joanet els separa. El Clown 2 recull la moneda. El Clown 3 s’emporta la Zaira, que està quasi plorant, a un lateral. Situació tensa.
COP-DE-PUNY- Per què has llençat la moneda?
ZAIRA- Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY- Ah, no? Doncs té aquesta. (li dóna una bufetada)
JOANET – Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY- I a tu, t’he d’arrencar la llengua, desgraciat!
ALCALDE- Fora del poble!
TOTS- Fora!
ALCALDE- Fora del poble, saltimbanquis, poetes, comediants! Fora
d’aquí, somiatruites!
COP-DE-PUNY- Feres manses! Ja us domaria, jo! Desagraïts!
FERRER 1- Fora d’aquí! Només us aprofiteu de la bona gent!
L’ALCALDE- La gent que llença el diner que no vingui a aquest poble!
El diner és el més sagrat que tenim!
CLOWN 1- No ens importa gens el vostre diner! Aquí el teniu! (Llença
les monedes) No en tastareu mai de poesia! Jo us condemno
a la prosa eterna, a la tristesa perdurable! Visca la bohèmia!
Visca l’alegria!
TUIES- Mai havia sentit una cosa igual!
TÒFOL- No necessitem la vostra poesia!
AGNETA- Joanet! Què fas? (en Joanet i la Zaira s’estan mirant des dels
laterals) Es pot saber per què mires tant aquesta noia?
TUIES- Serà possible! No tenen vergonya. Quina banda de vividors. La
poesia! Què en sabran ells...!
FERRER 2- A treballar! Això és el que els convé. A pic i pala els posaria jo!
TUIES- Segur que aquests no han fet brot en sa vida. Si no saben ni qui
són els seus pares! Anem, que nosaltres sí que tenim feina.
TÒFOL- Espera, dona. (Recull les monedes que han quedat a terra)
Que em fa mal veure aquestes monedes a terra. (Se’n van)
AGNETA- (Que s’ha quedat sola amb en Joanet i la Zaira que no deixen
de mirar-se) A mi, mai m’has mirat d’aquesta manera. La teva
mirada la despulla. Ara comprenc moltes coses. Els teus
llibres, les teves paraules... mentre jo et regalava el meu amor
tu no hi eres. Hi havia el teu cos, però la teva ment viatjava. He estat una ingènua. Ara només em queda viure la gelosia d’aquesta noia. Me’n vaig. No puc suportar més aquesta escena.
(Quan se’n va sembla que la Zaira i en Joanet es volen apropar, però Cop de-Puny apareix pel lateral, agafa bruscament la Zaira se l’endú. En Joanet queda sol a escena.)
Quan fa el gest de marxar entra Cop-de-Puny.
COP-DE-PUNY- No es preocupi, que aquesta escena la desfaig en un
moment.
AGNETA- Vostè ho té tot molt fàcil, fa complir la seva voluntat
amb la força.
COP DE PUNY- Si creu que posseeixo la vida en el puny, està molt equivocada. Fins ara no he aconseguit res del
que desitjava.
AGNETA- Què vol dir?
COP-DE-PUNY- Vaig de poble en poble i rebo l’admiració de la gent.
Tothom desitjaria tenir el que jo tinc, però darrere d’aquesta força només s’amaga un buit que mai no he pogut compartir.
AGNETA- No me l’imaginava així. Se’l veu tan segur de si mateix.
COP DE PUNY- És el mal de molts homes. Darrere de la seguretat s’amaga la por i la tristesa.
AGNETA- Vostè no és feliç?
COP-DE-PUNY- La felicitat, només la somio. Igual que les dones que he estimat. Mai no he estat correspost. És la més gran
desgràcia que pot passar a un home.
AGNETA- (S’apropa i el toca lleugerament com si el volgués consolar.)
Comprenc la seva decepció. En el fons, els homes no són
tan diferents de les dones.
COP-DE-PUNY- Suposo que no. Sap una cosa? Mai no havia parlat així a ningú.
AGNETA- Ara ja ha començat. Segur que en un altre indret trobarà algú que el segueixi escoltant.
Se sent el Clown com crida des de dins: “Companyia, en marxa!”
COP-DE-PUNY- Hem de marxar. L’amo té pressa...
AGNETA- Adéu, bon home. I que tingui sort.
COP DE PUNY- Adéu...i gràcies.
Cadascú se’n van per un lateral. Zaira darrere de Cop-de-Puny. Queda en escena en Joanet, sol.
JOANET- Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant. Has deixat un buit al
meu cor. Un trosset de joventut sempre correrà darrere
vostre. Sou l’alegria que passa. I que trista és l’alegria per als
que passen i els que es queden. Em veig condemnat a morir
d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormin al
llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.
Es queda adormit mentre passen els ferrers recitant.
FERRER 1 i 2- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.
Fosc
Santiago Rusiñol
PERSONATGES
L’ALCAL DE Home gran. Fort i de mal geni. Javi
JOANET Fill de l’alcalde. Jove de poble que ha llegit. Té el cap ple d’idees mal païdes. Xevi
AGNETA Promesa d’en Joanet. Noia indiferent, adotzenada. Paqui
TÒFOL Mitjana edat. Panxacontent i mandrós. David
TUIES La seva dona. Manaire del marit, que treballa molt. Alexandra
ZAIRA Ballarina o cantant bohèmia. Exòtica. Bon cor i mala vida. Símbol de la poesia que passa i que no s’atura. Gisela
CLOWN 1 Bohemi, de bons sentiments. Anna
CLOWN 2 Mònica
CLOWN 3 Isamar
COP-DE-PUNY Mitjana edat. Veritable bruto ambulant. Dominant per la força bruta. Valentino
FERRER 1 Marc
FERRER 2 Demba
JERONI Jose
ESCENA 1
NOIES- ( En off des d’un lateral ) Déu us salvi, Maria, plena sou de gràcia, el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el fruit del vostre ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.
JOANET- ( Amb un llibre a la mà ) Ja acaben?
TÒFOL- Em sembla que diuen les últimes avemaries.
JOANET- Esperem.
TÒFOL- Jo sí que... no tinc res més a fer.
JOANET- Que esperes que surti la dona?
TÒFOL- Doncs qui vols que esperi? M’ha dit: “No et moguis”. I això de
no moure’m, ara per ara, és el meu ofici.
JOANET- Quina vida! No tens aspiracions.
TÒFOL- Ni menys sé el que són. El món és un catre a la vora d’una
taula. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar.
JOANET- Tu sí que ets feliç! I no voldries veure món?
TÒFOL- Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són
iguals. Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries.
JOANET- Jo voldria una altra vida. El temps que he estat a la ciutat
m’ha fet néixer somnis que no pots comprendre.
TÒFOL- Ni ganes.
JOANET- He tastat una altra vida. Ja saps com és el pare. Només
pensa en els diners.
TÒFOL- Per mi, qui els ha de guanyar és la dona. Per cert, aviat et
cases, oi?
JOANET- Sí, però ja t’he dit per què em caso. La vaig conèixer per un
retrat. El meu pare la va triar, com si fos una peça de
mostrari.
TÒFOL- També són un retrat aquelles que tu somnies!
JOANET- D’això em queixo. M’he de resignar a viure com vosaltres,
m’adormiré sota els plàtans, com el pare. I així esperaré la
vellesa.
TUIES- (Sortint de missa) Noi, què hem de fer?
TÒFOL- Dona, jo no porto pressa.
TUIES- No véns a berenar?
TÒFOL- Veus? Això ja és una altra cosa. Adéu, Joanet.
Sonen les campanes. En Joanet s’ha quedat pensant.
JOANET- Ja passem un altre dia. Aquestes campanes sembla que
toquin l’enterrament de les meves il·lusions. El pare, la mandra, la rutina, tot m’empeny cap a l’altar, com un torrent d’aigua mansa.
AGNETA- (Sortint de missa) Joanet!
JOANET- Hola, Agneta!
AGNETA- Et veig molt motxo! En què penses?
JOANET- Pensava en tu.
AGNETA- Mentider. Ja has comprat la calaixera?
JOANET- D’això se’n cuida el pare.
AGNETA- Mira’l com dorm.
JOANET- També dormirem nosaltres, quan tindrem la seva edat.
AGNETA- Que vindràs després?
JOANET- Sí, abans de sopar.
AGNETA- Vine, que hem de parlar d’uns assumptes.
JOANET- No hi faltaré.
AGNETA- Fins després, Joanet.
JOANET- Adéu.
En Joanet llegeix, mentre els ferrers, potser fent alguna acció, van recitant.
FERRER 1- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
FERRER 2- anem cantant per no caure ensopits,
FERRER 1-anem cantant per distreure la mandra,
FERRER 2- anem cantant per no caure adormits.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 2- Quan fa un bon sol, que bona és l’ombra!
FERRER 1- Quan fa un bon fred, que tou és el llit!
FERRER 2- Diu que el treball redimeix l’home.
FERRER 1- Treballem, doncs, per deixa’l redimit.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
L’Alcalde i en Jeroni es desperten.
ALCALDE- Quina dormideta. Jeroni!
JERONI- Quin benestar!
ALCALDE- Quina hora és?
JERONI- (badallant) Deuen ser les cinc.
ALCALDE- Jo me’n vaig.
JERONI- On aneu?
ALCALDE- A jeure a l’era.
JERONI- Jo us acompanyo.
ALCALDE- (A en Joanet) Que véns, noi?
JOANET- Anem, pare.
ALCALDE- Deixa’t de llibres. Llegeix les lletres dels duros, que alegren
més la vista.
Se’n van. Entren ferrers recitant.
FERRER 1- Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
FERRER 2- pensant en l’hora del dolç no fer res.
FERRER 1- pensant en l’hora d’aquella dormida,
FERRER 2- del son etern, a la pau dels xiprers.
TOTS- Pim, pam, pim, pam!
Piquem, germans!
Del treball, en ve el descans.
ESCENA 2
CLOWN 1- Escolteu amb atenció, ciutadans d’aquest poble. L’alegria ja
s’apropa. (Toca el timbal. De tant en tan anirà fent alguns
redobles).
CLOWN 2- Vinguin d’aquí a una hora a veure i sentir de prop el
daltabaix que es prepara.
CLOWN 3- La funció que donarem no és de “papadineru”. Treballem per
la instrucció de les persones honrades.
CLOWN 2- No demanem caritat: passem la safata.
CLOWN 3- Venim d’uns pobles que no volem anomenar perquè
tampoc els sabríeu.
CLOWN 2- Aquest és en Cop-de-puny. Aquests bonys que té als
braços són força concentrada.
CLOWN 3- Quan ell dóna un cop de puny, comptin que fa trencadissa.
CLOWN 2- Aixeca un carro amb les dents...
JERONI- Mentida segura!
CLOWN 2- ...ple de palla.
CLOWN 3- Això sí, és manso com un xai.
CLOWN 2- I el segon número que tinc l’honor de presentar-los és la filla
d’aquest fenomen. La seva força és la veu.
CLOWN 3- Recita com el àngels...
CLOWN 2- La seva veu ha recorregut tots els camins d’Europa.
CLOWN 3- Vinguin a riure, senyors.
CLOWN 2- No hi faltin d’aquí una hora, que portem pressa i altres
pobles ens esperen.
Música. La gent del poble va sortint, escèptica. Zaira i Cop-de-Puny fan preparatius per a l’espectacle. Clown 1 i Joanet a un lateral.
JOANET- (apropant-se) Ja està tot a punt?
CLOWN 1- Tot a punt per l’espectacle. Sou del poble?
JOANET- Sóc el fill de l’alcalde.
CLOWN 1- Tan jove!
JOANET- Escolteu, aquella noia és filla d’en Cop-de-puny?
CLOWN 1- I què ha de ser, sant cristià! Això és diu per salvar l’honor de
la companyia. Ella és filla d’algun tombant de camí.
JOANET- I per què va amb aquest... home?
CLOWN 1- La va domar de petita.
JOANET- Pobre noia! I tu, d’on ets?
CLOWN 1- D’on sóc? Segur que vaig néixer a un costat de la carretera.
JOANET- Això és néixer a la ventura.
CLOWN 1- Això és néixer com una llavor perduda. De segur que em van
batejar al regueró de la cuneta.
JOANET- (pausa) I no voldríeu ser ric?
CLOWN 1- En tinc prou anant amunt i avall com una oreneta.
JOANET- I estimar?
CLOWN 1- Sempre, però sempre de passada. Un petó aquí, una mirada
allà i més enllà una abraçada.
JOANET- Quina vida!
CLOWN 1- No sabeu què és la il·lusió del que fuig ni el que és la llibertat!
JOANET- L’he tastada. Prou que voldria anar-me’n! Tancat en aquest
poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que
m’empresona.
CLOWN 1- Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: “La vida és meva, sense
destorbs ni barreres!”
JOANET- No encengueu els meus desitjos, que prou encesos estan.
CLOWN 1- Què és la misèria quan es té la joventut?
JOANET- Per a mi, l’esperança. En sentir-vos em sembla que em surtin ales.
CLOWN 1- Company, teniu l’esquena massa dura perquè us surtin plomes.
El Clown ha vist Zaira com entrava.
CLOWN 1- No és veritat, Zaira?
ZAIRA- Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d’alba
i no veus venir la posta.
JOANET- I... a vostè..., no l’entusiasma?
ZAIRA- No tant com a ell. Les dones hem nascut esclaves i tot al que
podem aspirar és a triar la nostra esclavitud.
JOANET- Quina esclavitud voldria?
ZAIRA- I què en trauria de dir-l’hi?
JOANET- Treure’m l’estranyesa de sentir-li dir el que diu.
ZAIRA- I per què?
JOANET- Perquè parla d’estimar l’esclavitud... i no l’entenc.
ZAIRA- No ho vulgui entendre.
JOANET- Potser n’abuso...
ZAIRA- (somrient) No n’abusa, no. No tots els homes que es troben per
aquests camins parlen amb tanta prudència.
JOANET- Perquè no tots la miren com jo la miro.
ZAIRA- I com em mira?
JOANET- M’inspira una estranya simpatia.
ZAIRA- (pausa) Pobra de mi! Compti quantes vegades m’han dit que
sóc simpàtica! M’ho han dit pagesos, senyors i fins i tot
borratxos! M’ho han dit pregant-me, amenaçant-me i fins i tot
ensenyant-me diners. Però vostè em sembla noble i li ho
agraeixo.
JOANET- Jo no he sortit mai del poble. I quan l’he vista m’ha semblat
una dona que no és com les altres.
ZAIRA- Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure. Veig al
fons dels seus ulls un cor estrany i per la manera de parlar- me, una febre d’il·lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor viurà molt feliç.
JOANET- No ho cregui.
ZAIRA- I tant! No faltarà qui l’estimi en aquest poble.
JOANET- Però si l’ànima em fuig del poble!
ZAIRA- Aturi-la.
JOANET- Com?
ZAIRA- Què sé jo! Apagui les il·lusions.
JOANET- Si jo voldria fugir amb aquella que estimés!
ZAIRA- Veu? I jo quedar-me on fos amb qui triés el meu cor. Enyoro
una vida reposada amb un home que m’estimés a mi sola.
JOANET- I per què no ho ha de trobar tot això? (pausa) El meu cor
voldria seguir-la.
ZAIRA- Cregui’m. Jo sóc un núvol d’estiu. Passa i se’n va. I tot el que
pot deixar són quatre llàgrimes de pluja.
JOANET- I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada
per aquesta pluja de llàgrimes.
ZAIRA- Jo tinc el que vostè vol i en canvi em consum la tristesa.
JOANET- Jo amb vostè aniria a l’altra banda de la terra. Es quedaria
amb mi?
ZAIRA- Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!...
En Joanet li agafa la mà i li fa un petó llarg. En aquest moment entra Cop- de-puny, que els sorprèn. Agafa Zaira i se l’endú.
COP-DE-PUNY- Au, vinga! Cap a dins, que encara tenim feina!!!
JOANET- A on aneu?
COP-DE-PUNY- A casa nostra. I tu no n’has de fer res!
Se l’endú. Se senten cops i plors.
JOANET- Covard! Per a això fas servir la força? Vine, si tens tanta
ànima com força! (pausa) Però, què em passa? Per què he de
defensar-la? No és seva? Quin dret hi tinc? (es queda pensant)
I si n’estic enamorat?
ESCENA 3
Surt el Clown 1 tocant el timbal i la gent seguint-lo. Darrere seu Clown 2 i 3, Cop-de-puny vestit de forçut, es treu l’americana i queda vestit de gimnasta, amb tres medalles al pit. Zaira eixugant-se les llàgrimes va prenent un somrís imposat. Per l’altre lateral va sortint tota la gent del poble i el Clown els fa fer el rotllo.
CLOWN 1- Molta atenció, homes i dones, soldats de terra i de mar,
criatures de bolquers! Ara veuran la funció més lluïda que
s’ha vist mai en aquest regne!
CLOWN 2- Que els coixos deixin les crosses!
CLOWN 3- Que els malalts es beguin les medicines d’un sol glop!
CLOWN 1- Que les dones, si han de renyar els marits, enllesteixin!
CLOWN 3- Que les vídues es revifin i els tristos s’eixuguin les llàgrimes.
CLOWN 2- Per començar, en Cop-de-Puny farà exercicis de pesos.
Aquest (assenyalant) pesa com un burro mort.
(Sona el timbal i Cop-de-puny aixeca un pes)
JERONI- Valga’m Déu! Ni la mula de casa!
CLOWN 1- Aquí el tenen! Possiblement l’home més fort del món.
TÒFOL- Si tingués aquest paio per traginar els sacs de blat...
CLOWN 1- Però encara no ho han vist tot!
Timbal. Cop-de-puny s’asseu a terra amb les cames enlaire i fa els mateixos exercicis.
PÚBLIC- Oooh!
CLOWN 2- Ja veuen que ni el jeure li fa perdre la força.
CLOWN 1- Si algú dels presents desitja que en aquesta posició el reboti
a l’alçada de dos pisos i el deixi penjat dalt d’un arbre, que
s’acosti! ( Murmuri general )
FERRER 1- ( A Ferrer 2 ) Vinga, Ernest, aquesta és la teva.
FERRER 2- Què vols, que prengui mal!
CLOWN 2- No tinguin por!
CLOWN 3- Tal com el veuen, així, de cames enlaire, hi passaria vuit
dies si li donessin menjar.
TÒFOL- Exagerat!
Cop de Puny s’aixeca i saluda. Tothom aplaudeix.
CLOWN 1- No es perdin el següent exercici que els farà quedar a tots
bocabadats!
CLOWN 2- Cop de Puny arrossegarà aquest pes de cent cinquanta
quilos amb les seves dents.
PÚBLIC- Ooooh!
CLOWN 3- Sí, senyores i senyors, ho han sentit bé. Aquest home té
una força a les dents tan gran que l’ha portat per tota Europa.
CLOWN 2- Vinguin i comprovin el pes!
CLOWN 3- No tinguin por! Necessitem un home que intenti aixecar
aquest pes. Els assegurem que serà recompensat.
El Ferrer 1 s’acosta i intenta aixecar el pes. Després de fer molts esforços, la bola ni tan sols es mou. Ferrer 2 riu.
FERRER 1- No riguis i vine! A veure qui riurà l’últim.
EL Ferrer 2 s’apropa i fa el mateix amb pitjor resultat.
FERRER 2- Ai! Els meus ronyons! Ajuda’m! No ho veus que m’he quedat
clavat!
FERRER 1- No rius ara, eh? ( L’ajuda a posar-se dret )
CLOWN 2- Observin amb molta atenció!
CLOWN 3- Allò mai vist en aquest honorable poble.
Timbal. Cop-de-Puny es posa a les dents una corda lligada a la bola i l’arrossega per l’escenari. Cares incrèdules entre la gent.
JERONI- Quina força! Aquest home és un monstre!
ALCALDE- Això no pot ser veritat! Aquí hi ha truc! No pot ser!
Cop-de-Puny deixa la bola i saluda. Aplaudiments.
CLOWN 1- Gràcies, públic il·lustrat. Gràcies al poble que, honrant la
força brutal, s’honra ell mateix. I ara, tenim l’honor de
presentar el següent número. La bella Zaira, la perla de la
bohèmia, ens recitarà amb la seva veu encisadora heretada
dels àngels.
CLOWN 2- Aquest espectacle requereix molt de silenci.
CLOWN 3- Afinin l’oïda i deixin-se portar.
Zaira, que no ha deixat de mirar en Joanet puja a un mòdul i comença a recitar.
ZAIRA- De terres enllà
portem la tristesa,
la portem pel món
per deixar-la enrera.
Pertot on passem,
passem ben de pressa,
Per no encomana’ns
el mal de la terra.
El mal de l’amor
el mar que s’arrela
i deixa en el cor
enyorança eterna.
Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llàgrimes
i rodolant sempre.
Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
Ningú no aplaudeix. No ho han entès. Quan acaba de recitar, pren la safata i passa entre el públic. Alguns es retiren dissimuladament.
CLOWN 1- I ara ve el més trist, senyores i senyors. Que la safata els
atrapi amb un somriure resignat, escrit al bell mig dels
llavis.
CLOWN 2- Va, senyores i senyors, un gest ràpid abans que es presenti el dubte.
CLOWN 3- Sentir poesia val més que trenta mongetes a l’olla.
Alguns posen monedes a la safata. Zaira es posa vermella en passar davant d’en Joanet. Escena muda. Abaixa els ulls. Cop-de-Puny la vigila. Joanet no sap què fer i al final deixa anar una moneda a la safata. Zaira la rebota per terra.
JERONI- Què coi fas, vailet?
TÒFOL- Malaguanyada!
ALCALDE- I l’ha llençada, la grandíssima...!
En Cop-de-Puny es llença damunt d’ell i li dóna una empenta. Joanet els separa. El Clown 2 recull la moneda. El Clown 3 s’emporta la Zaira, que està quasi plorant, a un lateral. Situació tensa.
COP-DE-PUNY- Per què has llençat la moneda?
ZAIRA- Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY- Ah, no? Doncs té aquesta. (li dóna una bufetada)
JOANET – Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY- I a tu, t’he d’arrencar la llengua, desgraciat!
ALCALDE- Fora del poble!
TOTS- Fora!
ALCALDE- Fora del poble, saltimbanquis, poetes, comediants! Fora
d’aquí, somiatruites!
COP-DE-PUNY- Feres manses! Ja us domaria, jo! Desagraïts!
FERRER 1- Fora d’aquí! Només us aprofiteu de la bona gent!
L’ALCALDE- La gent que llença el diner que no vingui a aquest poble!
El diner és el més sagrat que tenim!
CLOWN 1- No ens importa gens el vostre diner! Aquí el teniu! (Llença
les monedes) No en tastareu mai de poesia! Jo us condemno
a la prosa eterna, a la tristesa perdurable! Visca la bohèmia!
Visca l’alegria!
TUIES- Mai havia sentit una cosa igual!
TÒFOL- No necessitem la vostra poesia!
AGNETA- Joanet! Què fas? (en Joanet i la Zaira s’estan mirant des dels
laterals) Es pot saber per què mires tant aquesta noia?
TUIES- Serà possible! No tenen vergonya. Quina banda de vividors. La
poesia! Què en sabran ells...!
FERRER 2- A treballar! Això és el que els convé. A pic i pala els posaria jo!
TUIES- Segur que aquests no han fet brot en sa vida. Si no saben ni qui
són els seus pares! Anem, que nosaltres sí que tenim feina.
TÒFOL- Espera, dona. (Recull les monedes que han quedat a terra)
Que em fa mal veure aquestes monedes a terra. (Se’n van)
AGNETA- (Que s’ha quedat sola amb en Joanet i la Zaira que no deixen
de mirar-se) A mi, mai m’has mirat d’aquesta manera. La teva
mirada la despulla. Ara comprenc moltes coses. Els teus
llibres, les teves paraules... mentre jo et regalava el meu amor
tu no hi eres. Hi havia el teu cos, però la teva ment viatjava. He estat una ingènua. Ara només em queda viure la gelosia d’aquesta noia. Me’n vaig. No puc suportar més aquesta escena.
(Quan se’n va sembla que la Zaira i en Joanet es volen apropar, però Cop de-Puny apareix pel lateral, agafa bruscament la Zaira se l’endú. En Joanet queda sol a escena.)
Quan fa el gest de marxar entra Cop-de-Puny.
COP-DE-PUNY- No es preocupi, que aquesta escena la desfaig en un
moment.
AGNETA- Vostè ho té tot molt fàcil, fa complir la seva voluntat
amb la força.
COP DE PUNY- Si creu que posseeixo la vida en el puny, està molt equivocada. Fins ara no he aconseguit res del
que desitjava.
AGNETA- Què vol dir?
COP-DE-PUNY- Vaig de poble en poble i rebo l’admiració de la gent.
Tothom desitjaria tenir el que jo tinc, però darrere d’aquesta força només s’amaga un buit que mai no he pogut compartir.
AGNETA- No me l’imaginava així. Se’l veu tan segur de si mateix.
COP DE PUNY- És el mal de molts homes. Darrere de la seguretat s’amaga la por i la tristesa.
AGNETA- Vostè no és feliç?
COP-DE-PUNY- La felicitat, només la somio. Igual que les dones que he estimat. Mai no he estat correspost. És la més gran
desgràcia que pot passar a un home.
AGNETA- (S’apropa i el toca lleugerament com si el volgués consolar.)
Comprenc la seva decepció. En el fons, els homes no són
tan diferents de les dones.
COP-DE-PUNY- Suposo que no. Sap una cosa? Mai no havia parlat així a ningú.
AGNETA- Ara ja ha començat. Segur que en un altre indret trobarà algú que el segueixi escoltant.
Se sent el Clown com crida des de dins: “Companyia, en marxa!”
COP-DE-PUNY- Hem de marxar. L’amo té pressa...
AGNETA- Adéu, bon home. I que tingui sort.
COP DE PUNY- Adéu...i gràcies.
Cadascú se’n van per un lateral. Zaira darrere de Cop-de-Puny. Queda en escena en Joanet, sol.
JOANET- Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant. Has deixat un buit al
meu cor. Un trosset de joventut sempre correrà darrere
vostre. Sou l’alegria que passa. I que trista és l’alegria per als
que passen i els que es queden. Em veig condemnat a morir
d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormin al
llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.
Es queda adormit mentre passen els ferrers recitant.
FERRER 1 i 2- Al dolç compàs del bressol de la manxa,
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.
Fosc
jueves, 2 de abril de 2009
Cicle de Terror
Adaptació del conte de Pere Calders "Cicle de Terror"
(Hi ha una cua esperant per comprar les entrades del cine)
SENYORA. Perdoni’m... Qui és l’últim?
SENYOR GRAN. No ho sé pas. N’hi ha uns quants que fan el viu i proven de filtrar-
se. Veu aquella parella de joves? Figura que festegen i que no estan per res, però des que són aquí han avançant sis llocs de la cua per les vores... Arribaran a la taquilla com aquell qui no vol la cosa i ja ens l’hauran fregida...
SENYORA. Però l’últim és vostè, oi?
SENYOR GRAN. Si vol que li sigui franc, fluctuo. I com que estic malament dels nervis (es comença a esberar), d’aquí a no res tindré un atac dels meus i ja veurem què passa. Si em vol creure a mi, no es posi darrere meu.
(La senyora es queda una mica parada, obre la bossa i fa veure que hi busca alguna cosa)
SENYORA. Algú de vostès em faria el favor de dir-me qui és l’últim?
NOI. Tots. Si continuem així, no crec pas que n’entrin gaires més. Segons l’horari, la pel·lícula ja fa deu minuts que ha començat...
SENYORA. Així, potser no val la pena esperar-se!
NOI. Depèn dels gustos. El final és estremidor.
SENYORA. Que l’ha vista, vostè?
NOI. No.
SENYORA. I doncs?
NOI. Me l’ha recomanada un nebot meu que és una mica tòtil, però en qüestions de cinema hi toca. M’ha explicat l’argument fil per randa. Miri, va així...
(i es posa a explicar la trama, amb tota mena de detalls. Mentrestant, la cua va avançant a petits salts, amb petites picabaralles)
NOI. Tothom es pensa que el dolent és el marit. I no, no s’ho cregui pas! L’assassí és el metge, que té fama de bona persona i és educadíssim.
NOIA. Ah! I l’ajuda la cunyada de la víctima, que es passa tota la pel·lícula fent cara de santeta, fins que, en la darrera escena, es destapa.
ALTRA. Vaig llegir que l’han proposada per a l’Òscar al millor paper secundari, en la branca de dones.
SENYOR. Sí, sí, és una actriu molt guapa i que ho fa molt bé.
NOI. I el nen que surt és genial. Ho sap tot des del primer moment i ho explica a tothom, però ningú no se’l creu, perquè poc després de néixer va sofrir un atac de meningitis i la família es pensa que no va quedar bé, que és una mica retardat.
NOIA. La policia també comparteix aquesta opinió i se’l treu del damunt cada vegada que el nen s’hi acosta. El bo del cas és que el públic tampoc no li dóna crèdit.
ALTRA. És la gràcia de l’argument: des dels primers moments de la projecció i per boca de la criatura, s’anuncia qui és el malvat, els seus motius, com s’ho ha fet i quins còmplices ha tingut.
NOI. Però res, l’espectador vinga obsessionat pel marit, que és alcohòlic anònim, un fracassat, un inútil...
(en aquest instant rep una empenta i s’interromp)
SENYORA. Però com va això que m’ha dit del final estremidor?
NOI. Sí, miri: el metge s’adona que el nen és perillós perquè ho sap tot i decideix eliminar-lo.
NOIA. L’acorrala i el persegueix amb un ganivet de cuina. El nen l’esquiva, corre i s’amaga... hi ha una successió d’imatges sobreposades. La cara del nen, estès a terra, amb els ulls esbatanats de terror.
ALTRA. Tot seguit, un primer pla amb el braç del metge alçat i empunyant un ganivet. Descarrega el cop. Pausa. Es veu que en el precís moment d’anar a rebre la punxada del ganivet, el nen desvia el braç del metge...
NOI. Contrallum a l’entrada de la bodega, amb la cunyada dreta al llindar. Té un revòlver a la mà dreta, que encara fumeja després d’abatre el metge.
ALTRA. La policia i una part de la família entren just per fer-se càrrec del darrer sospir de l’assassí, alhora que la cunyada gira l’arma contra el seu pit i se suïcida sense més preàmbuls...
SENYOR. Quina llàstima!
SENYORA. I ara! Una amiga meva m’havia dit que feien una pel·lícula d’amor.
NOI. Senyora, ja fa molts anys que aquest cine no toca temes amorosos. L’han orientada malament...
(la senyora arriba a la taquilla en un estat de gran vacil·lació)
SENYORA. Ja fa estona que han començat, oi?
TAQUILLER. Sí, senyora.
SENYORA. I en casos com aquest, no fan una rebaixa?
TAQUILLER. No, senyora (una mica molest). Encara que vostè no hi fos, la pel·lícula ha començat a l’hora en punt.
SENYORA. Ai, doncs, dispensi’m. Ho tenia entès d’una altra manera.
(la senyora se’n va com si estigués enfadada, però satisfeta per haver trobat una sortida airosa).
(Hi ha una cua esperant per comprar les entrades del cine)
SENYORA. Perdoni’m... Qui és l’últim?
SENYOR GRAN. No ho sé pas. N’hi ha uns quants que fan el viu i proven de filtrar-
se. Veu aquella parella de joves? Figura que festegen i que no estan per res, però des que són aquí han avançant sis llocs de la cua per les vores... Arribaran a la taquilla com aquell qui no vol la cosa i ja ens l’hauran fregida...
SENYORA. Però l’últim és vostè, oi?
SENYOR GRAN. Si vol que li sigui franc, fluctuo. I com que estic malament dels nervis (es comença a esberar), d’aquí a no res tindré un atac dels meus i ja veurem què passa. Si em vol creure a mi, no es posi darrere meu.
(La senyora es queda una mica parada, obre la bossa i fa veure que hi busca alguna cosa)
SENYORA. Algú de vostès em faria el favor de dir-me qui és l’últim?
NOI. Tots. Si continuem així, no crec pas que n’entrin gaires més. Segons l’horari, la pel·lícula ja fa deu minuts que ha començat...
SENYORA. Així, potser no val la pena esperar-se!
NOI. Depèn dels gustos. El final és estremidor.
SENYORA. Que l’ha vista, vostè?
NOI. No.
SENYORA. I doncs?
NOI. Me l’ha recomanada un nebot meu que és una mica tòtil, però en qüestions de cinema hi toca. M’ha explicat l’argument fil per randa. Miri, va així...
(i es posa a explicar la trama, amb tota mena de detalls. Mentrestant, la cua va avançant a petits salts, amb petites picabaralles)
NOI. Tothom es pensa que el dolent és el marit. I no, no s’ho cregui pas! L’assassí és el metge, que té fama de bona persona i és educadíssim.
NOIA. Ah! I l’ajuda la cunyada de la víctima, que es passa tota la pel·lícula fent cara de santeta, fins que, en la darrera escena, es destapa.
ALTRA. Vaig llegir que l’han proposada per a l’Òscar al millor paper secundari, en la branca de dones.
SENYOR. Sí, sí, és una actriu molt guapa i que ho fa molt bé.
NOI. I el nen que surt és genial. Ho sap tot des del primer moment i ho explica a tothom, però ningú no se’l creu, perquè poc després de néixer va sofrir un atac de meningitis i la família es pensa que no va quedar bé, que és una mica retardat.
NOIA. La policia també comparteix aquesta opinió i se’l treu del damunt cada vegada que el nen s’hi acosta. El bo del cas és que el públic tampoc no li dóna crèdit.
ALTRA. És la gràcia de l’argument: des dels primers moments de la projecció i per boca de la criatura, s’anuncia qui és el malvat, els seus motius, com s’ho ha fet i quins còmplices ha tingut.
NOI. Però res, l’espectador vinga obsessionat pel marit, que és alcohòlic anònim, un fracassat, un inútil...
(en aquest instant rep una empenta i s’interromp)
SENYORA. Però com va això que m’ha dit del final estremidor?
NOI. Sí, miri: el metge s’adona que el nen és perillós perquè ho sap tot i decideix eliminar-lo.
NOIA. L’acorrala i el persegueix amb un ganivet de cuina. El nen l’esquiva, corre i s’amaga... hi ha una successió d’imatges sobreposades. La cara del nen, estès a terra, amb els ulls esbatanats de terror.
ALTRA. Tot seguit, un primer pla amb el braç del metge alçat i empunyant un ganivet. Descarrega el cop. Pausa. Es veu que en el precís moment d’anar a rebre la punxada del ganivet, el nen desvia el braç del metge...
NOI. Contrallum a l’entrada de la bodega, amb la cunyada dreta al llindar. Té un revòlver a la mà dreta, que encara fumeja després d’abatre el metge.
ALTRA. La policia i una part de la família entren just per fer-se càrrec del darrer sospir de l’assassí, alhora que la cunyada gira l’arma contra el seu pit i se suïcida sense més preàmbuls...
SENYOR. Quina llàstima!
SENYORA. I ara! Una amiga meva m’havia dit que feien una pel·lícula d’amor.
NOI. Senyora, ja fa molts anys que aquest cine no toca temes amorosos. L’han orientada malament...
(la senyora arriba a la taquilla en un estat de gran vacil·lació)
SENYORA. Ja fa estona que han començat, oi?
TAQUILLER. Sí, senyora.
SENYORA. I en casos com aquest, no fan una rebaixa?
TAQUILLER. No, senyora (una mica molest). Encara que vostè no hi fos, la pel·lícula ha començat a l’hora en punt.
SENYORA. Ai, doncs, dispensi’m. Ho tenia entès d’una altra manera.
(la senyora se’n va com si estigués enfadada, però satisfeta per haver trobat una sortida airosa).
Quieta Nit
(Adaptació del conte “Quieta nit” de Pere Calders)
El teló està tancat, apareix la Isabel i fa un esternut mentre el va obrint.
ISABEL. Atxís! atxís!
ERNEST. Vaja, ja t’has refredat. No m’estranya gens ni mica..., amb el fred que hem passat a missa.
ÀVIA. Com que vas vestida d’aquesta manera... Per què no et posaves una samarreta a sota?
ISABEL. Una samarreta? Mamà, com vol que em posi una samarreta amb aquest vestit? A més, ja portava l’abric de pells.
EUDALD. Feia anys que no anava a missa del gall.
ÀVIA. Però el fred entra per sota, dona. En canvi, amb una samarreta...
ISABEL. Mamà, ja m’ho ha dit tres o quatre vegades...
ÀVIA. És que feia molt de fred i tan llarga, la missa. Em sembla que l’any que ve me la miraré per la tele.
ERNEST. Per la tele no li valdrà.
ÀVIA. Sí, sí que em valdrà, a la meva edat tinc dispensa.
ISABEL. Sí, a partir dels setanta-cinc anys.
ERNEST. A mi em sembla que només val per als malalts i els impedits... Ara, amb el fred d’aquest any...
EUDALD. Feia molt fred, molt fred.
ISABEL. I a la sortida queia aiguaneu.
ERNEST. Jo no recordo un fred com el d’aquest any des de les gelades de 1955.
ISABEL. Va ser l’any que se’ns van rebentar les canonades, el mateix any que havia nascut la Maria Montserrat.
ÀVIA. Ah, sí! Tu feies el servei, oi Eudald?
EUDALD. Sí mamà, era a Jaca.
ISABEL. Ernest, per què no recites el poema?
ÀVIA. Recordes, Eudald, que et vaig enviar un mitjons de llana?
EUDALD. Sí, mamà.
ÀVIA. Que et van anar bé?
EUDALD. Sí, mamà, tota la companyia els volia, em deien “el niño de los calcetines”.
ISABEL. Va llegeix-lo, home, llegeix-lo! Mamà! Calleu un moment que l’Ernest us vol recitar un poema.
ÀVIA. Un poema?
ERNEST. No és res, només dues quartetes.
ÀVIA. Ai, i jo no me n’havia adonat.
ERNEST. Cada any mamà, per nadal, no me n’oblido mai. (s’aixeca i treu un paper de la butxaca).
Ai, si no fos aquesta nit tan clara
seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para
pell d’home que arrossega el corrent.
Però el Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de família, de nissaga i d’esperit!
Nadal del 62.
ISABEL. Molt bé, molt bé! (s’aixeca emocionada i fa un petó a l’Ernest)
ERNEST. Au dona, al final aconseguiràs que no escrigui més versos!
ÀVIA. Molt bonic, noi, ho fas molt bé. Isabel, bleda... S’ha emocionat.
ISABEL. És que m’agrada molt, de solter em feia cada poesia...
EUDALD. Jo no entenc com t’ho fas.
ERNEST. Per les vacances d’estiu em tanco i no en surto fins que no tinc els versos. (obre una ampolla de cava) Qui en vol una mica? N’hi poso mamà? No gaire, però, ja sap què li va dir el metge.
ISABEL. Un dia és un dia!
EUDALD. Que faci el brindis la mamà!
ÀVIA. Jo el brindis? Ai, no no!
EUDALD. Vinga, mamà.
ISABEL. Apa, tots drets.
ÀVIA. Si no hi ha més remei! (s’aixeca)
ERNEST. Mira-la que flamenca!
ÀVIA. Perquè ho puguem celebrar tots junts i per motls anys, amb pau, amor, justícia i... caritat!
EUDALD. Molt bé, molt bé, mamà.
TOTS (brindant) Bon Nadal.
ISABEL. Bon Nadal, amor meu (es fan un petó amb l’Ernest)
EUDALD. Bon Nadal, mamà (es fan un petó)
ISABEL. Un petonet, mamà!
EUDALD. (Dirigint-se a l’Ernest) Bon Nadal, xato!
ERNEST. Abans que no em fugi del cap, he comprat entrades per a demà, per anar a veure els pastorets.
ISABEL. Que bé!
ÀVIA. Sort que ja he fet els canelons. (Se sent que truquen, tohom calla menys l’àvia). Només s’hi ha de fer la beixamel. Però què us passa?
ISABEL. No heu sentit que truquen?
EUDALD. Que espereu algú?
ÀVIA. En aquestes hores? Jo no he sentit pas res. (tornen a trucar) Ara sí que ho he sentit.
ISABEL. Ernest, vés a veure qui hi ha.
ERNEST. Oh, no et pensis, no em fa cap gràcia. (va a obrir la porta)
PARE NOEL. Bona nit. Fa fred al carrer! On són els nens?
ERNEST. Són a dalt dormint. Però si no parla més baix els despertarà.
PARE NOEL. Despertar nens forma part de la meva feina. (deixa el sac a terra).
ISABEL. Li han donat malament l’adreça; en aquesta casa fem Reis.
ÀVIA. Si abans de marxar volgués prendre una copeta...
PARE NOEL. És impossible que m’hagi equivocat. Si he entrat en aquesta casa és per alguna raó. Poden suposar que no vaig de casa en casa preguntant si necessiten nines o cavalls de cartró.
ISABEL. Qui sap, els protestants es valen de recursos absurds, encara, per obtenir la difusió de les seves idees.
ÀVIA. Els protestants? Quins protestants?
PARE NOEL. Això no hi té es a veure, senyora.
ISABEL. Ah, no?
PARE NOEL. No, cada any porto regals als nebots d’un bisbe que tothom diu que arribarà a cardenal.
ERNEST. Escolteu! Aquí som una família liberal, però el cas és que vostè ens ofereix uns serveis que nosaltres no hem demanat, de manera que li agrairé molt que m’acompanyi a la porta...
ISABEL. A més, actua a la descoberta, en aquesta casa no fem arbre. Té algun sentit la seva presència sense arbre?
ERNEST. Nosaltres fem pessebre. Pessebre! Isabel, fem com si no el veiéssim!
ISABEL. Sí, molt ben dit. (seuen)
ÀVIA. I ara! Pobre home!
ERNEST. Ja pot estar ben content que no truqui a la policia.
ÀVIA. I ara, en aquestes dates... a veure si encara em fareu enfadar!
ISABEL. Posa’m més cava.
ÀVIA. Em sembla que esteu una mica antiquats ...
ERNEST. Maria Montserrat!
M. MONTSERRAT. Qui és aquest municipal tan estrany?
EUDALD. És Santa Claus. Que no te’n recordes? Te’l vaig ensenyar en una portada del Saturday Evening Post.
M. MONTSERRAT. Ah, sí!
ISABEL. Per això no vull que portis aquesta mena de revistes a casa.
PARE NOEL. Nena, tu no has demanat una cuineta?
M. MONTSERRAT. Sí.
PARE NOEL. Ja ho veuen. No m’he presentat sense més ni més. Porto la cuineta demanada.
M. MONTSERRAT. Quina mena de cuineta porta?
PARE NOEL. És una cuineta amb aigua de veritat i amb portes que s’obren i es tanquen... Tapa’t els ulls.
ISABEL. Ara me l’enredarà.
ÀVIA. Quina cuineta més bufona!
PARE NOEL. Ja pots obrir els ulls!
M. MONTSERRAT. Ah, no! Com aquesta en tinc tres d’arraconades per quan vénen a veure’m nenes més petites. Jo n’havia demanat una que tingués forn automàtic i quatre focs de veritat. Que en porta alguna, d’aquestes?
PARE NOEL. No.
ERNEST. Els Reis, nena, els Reis ja te la portaran!
PARE NOEL. Bé, vaja! Prou! Estic acostumat que em rebin bé. A veure si encara hauré de demanar que m’acceptin uns quants obsequis!
ISABEL. Aquí no hem demanat res!
PARE NOEL. Si això fos cert, seria una raó de més perquè m’acceptessin una generositat tan espontània.
ÀVIA. De tota manera, si el senyor s’entesta a adeixar alguna cosa i no hem de signar cap paper...
ISABEL. Mamà! No podem prescindir dels sentiments per un quants regals!
PARE NOEL. Vostè em podria fer el favor de callar, estimada senyora?
ISABEL. Oh!
ERNEST. Escolti, escolti...
EUDALD. Si no fos per l’uniforme que porta...
ÀVIA (somicant) M’esteu fent malbé la nit de Nadal!
ERNEST. Això encara acabarà malament!
PARE NOEL. Em sembla, senyors, que vostès no coneixen la significació resplendent del Nadal. Gairebé a tot el món, milions de nens esperen la visita del vellet revestit de santedat, i fins i tot la gent d’una més primària educació em rep a mans besades. Suposem que m’hagi presenta per error, o fins i tot amb afany de convence’ls...
M. MONTSERRAT. Què vol dir?
PARE NOEL. I què? La meva causa és justa. Almenys se’m podria oferir seient. Si vostès mateixos, quan l’ocasió arriba, procuren deixar un plat amb aigua i rosegons de pa per als camells dels reis, no sóc jo mereixedor d’una tal gentilesa?
ERNEST. Encara quedarem com uns maleducats...
ÀVIA. (aixecant-se amb la safata i una copa) Si vol prendre una copeta i unes quantes neules...
PARE NOEL. Gràcies, senyora. (L’Eudald s’acosta, l’agafa pel braç i l’acompanya cap a la taula)
ÀVIA. No tingui pas por, que no fa res. És bona persona, el que passa és que té un pronto...
ERNEST. Apa, M. Montserrat, per què no li cantes aquella nadala tan bonica que t’han ensenyat a l’escola? (La M. Montserrat canta i al final tots es van afegint a la cançó. Després aplaudeixen i l’abracen)
ISABEL. Com entona, oi?
M. MONTSERRAT. Que t‘ha agradat, iaia?
ÀVIA. Molt bé, molt bé! La veritat, però és que vostè ens ha donat un espant de mort.
PARE NOEL. Què diu ara?
ÀVIA. Sap què passa? Que nosaltres no hi estem acostumats...
PARE NOEL. Sí que em sap greu!
ÀVIA. Si no li fa res, un altre any que vingui, telefoni abans.
M. MONTSERRAT. Com quedem, doncs? Que fem el salt als reis?
TOTS (excepte el Pare Noel i la nena) Glups!
PARE NOEL. Ja me’n vaig, ja me’n vaig... No cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que hi ha hagut un desgast general de la fantasia. La gent està feta malbé pels progressos de la ciència i ja no admet més d’un prodigi metafísic per any. (A l’àvia) I vostè, senyora, no s’amoïni, cregui’m...
ÀVIA. Eudald! Ajuda el senyor a carrer el sac. (L’ajuda i l’acompanya fins a la porta)
ERNEST. M. Montserrat, vols que li diguem adéu des de la finestra? Vine.
ISABEL. No em trobo gens bé.
ÀVIA. Jo tampoc, tinc una mena de cremor a l’estómac...
ERNEST. Mireu, està nevant!
ISABEL. Oh, i tant! Vingui mamà, vingui! (sona la cançó de Nadal)
ERNEST. Mira el Pare Noel, fes-li adéu! (La nena es posa a plorar)
ÀVIA. I ara què et passa?
ISABEL. Què tens?
M. MONTSERRAT. La cuineta, vull la cuineta!
ISABEL. Nena...
ÀVIA. Que lletja quan plores.
M. MONTSERRAT. Vull el Pare Noel!
ISABEL. No hi és, se n’ha anat! Mira, nena, que la mamà està molt nerviosa!
ERNEST. Si ara fas una marraneria, ningú no et portarà res. Ningú!
(La Isabel li pega al cul).
ISABEL. Mira que te la tornaré a clavar!
ÀVIA. A mi em donareu un disgut! M. Montserrat!
ISABEL. Vols callar...?
ERNEST. Això acabarà com el rosari de l’aurora!
ISABEL. He dit que prou!
ERNEST. (tancant el teló) Collons! I la placidesa nadalenca, què?
El teló està tancat, apareix la Isabel i fa un esternut mentre el va obrint.
ISABEL. Atxís! atxís!
ERNEST. Vaja, ja t’has refredat. No m’estranya gens ni mica..., amb el fred que hem passat a missa.
ÀVIA. Com que vas vestida d’aquesta manera... Per què no et posaves una samarreta a sota?
ISABEL. Una samarreta? Mamà, com vol que em posi una samarreta amb aquest vestit? A més, ja portava l’abric de pells.
EUDALD. Feia anys que no anava a missa del gall.
ÀVIA. Però el fred entra per sota, dona. En canvi, amb una samarreta...
ISABEL. Mamà, ja m’ho ha dit tres o quatre vegades...
ÀVIA. És que feia molt de fred i tan llarga, la missa. Em sembla que l’any que ve me la miraré per la tele.
ERNEST. Per la tele no li valdrà.
ÀVIA. Sí, sí que em valdrà, a la meva edat tinc dispensa.
ISABEL. Sí, a partir dels setanta-cinc anys.
ERNEST. A mi em sembla que només val per als malalts i els impedits... Ara, amb el fred d’aquest any...
EUDALD. Feia molt fred, molt fred.
ISABEL. I a la sortida queia aiguaneu.
ERNEST. Jo no recordo un fred com el d’aquest any des de les gelades de 1955.
ISABEL. Va ser l’any que se’ns van rebentar les canonades, el mateix any que havia nascut la Maria Montserrat.
ÀVIA. Ah, sí! Tu feies el servei, oi Eudald?
EUDALD. Sí mamà, era a Jaca.
ISABEL. Ernest, per què no recites el poema?
ÀVIA. Recordes, Eudald, que et vaig enviar un mitjons de llana?
EUDALD. Sí, mamà.
ÀVIA. Que et van anar bé?
EUDALD. Sí, mamà, tota la companyia els volia, em deien “el niño de los calcetines”.
ISABEL. Va llegeix-lo, home, llegeix-lo! Mamà! Calleu un moment que l’Ernest us vol recitar un poema.
ÀVIA. Un poema?
ERNEST. No és res, només dues quartetes.
ÀVIA. Ai, i jo no me n’havia adonat.
ERNEST. Cada any mamà, per nadal, no me n’oblido mai. (s’aixeca i treu un paper de la butxaca).
Ai, si no fos aquesta nit tan clara
seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para
pell d’home que arrossega el corrent.
Però el Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de família, de nissaga i d’esperit!
Nadal del 62.
ISABEL. Molt bé, molt bé! (s’aixeca emocionada i fa un petó a l’Ernest)
ERNEST. Au dona, al final aconseguiràs que no escrigui més versos!
ÀVIA. Molt bonic, noi, ho fas molt bé. Isabel, bleda... S’ha emocionat.
ISABEL. És que m’agrada molt, de solter em feia cada poesia...
EUDALD. Jo no entenc com t’ho fas.
ERNEST. Per les vacances d’estiu em tanco i no en surto fins que no tinc els versos. (obre una ampolla de cava) Qui en vol una mica? N’hi poso mamà? No gaire, però, ja sap què li va dir el metge.
ISABEL. Un dia és un dia!
EUDALD. Que faci el brindis la mamà!
ÀVIA. Jo el brindis? Ai, no no!
EUDALD. Vinga, mamà.
ISABEL. Apa, tots drets.
ÀVIA. Si no hi ha més remei! (s’aixeca)
ERNEST. Mira-la que flamenca!
ÀVIA. Perquè ho puguem celebrar tots junts i per motls anys, amb pau, amor, justícia i... caritat!
EUDALD. Molt bé, molt bé, mamà.
TOTS (brindant) Bon Nadal.
ISABEL. Bon Nadal, amor meu (es fan un petó amb l’Ernest)
EUDALD. Bon Nadal, mamà (es fan un petó)
ISABEL. Un petonet, mamà!
EUDALD. (Dirigint-se a l’Ernest) Bon Nadal, xato!
ERNEST. Abans que no em fugi del cap, he comprat entrades per a demà, per anar a veure els pastorets.
ISABEL. Que bé!
ÀVIA. Sort que ja he fet els canelons. (Se sent que truquen, tohom calla menys l’àvia). Només s’hi ha de fer la beixamel. Però què us passa?
ISABEL. No heu sentit que truquen?
EUDALD. Que espereu algú?
ÀVIA. En aquestes hores? Jo no he sentit pas res. (tornen a trucar) Ara sí que ho he sentit.
ISABEL. Ernest, vés a veure qui hi ha.
ERNEST. Oh, no et pensis, no em fa cap gràcia. (va a obrir la porta)
PARE NOEL. Bona nit. Fa fred al carrer! On són els nens?
ERNEST. Són a dalt dormint. Però si no parla més baix els despertarà.
PARE NOEL. Despertar nens forma part de la meva feina. (deixa el sac a terra).
ISABEL. Li han donat malament l’adreça; en aquesta casa fem Reis.
ÀVIA. Si abans de marxar volgués prendre una copeta...
PARE NOEL. És impossible que m’hagi equivocat. Si he entrat en aquesta casa és per alguna raó. Poden suposar que no vaig de casa en casa preguntant si necessiten nines o cavalls de cartró.
ISABEL. Qui sap, els protestants es valen de recursos absurds, encara, per obtenir la difusió de les seves idees.
ÀVIA. Els protestants? Quins protestants?
PARE NOEL. Això no hi té es a veure, senyora.
ISABEL. Ah, no?
PARE NOEL. No, cada any porto regals als nebots d’un bisbe que tothom diu que arribarà a cardenal.
ERNEST. Escolteu! Aquí som una família liberal, però el cas és que vostè ens ofereix uns serveis que nosaltres no hem demanat, de manera que li agrairé molt que m’acompanyi a la porta...
ISABEL. A més, actua a la descoberta, en aquesta casa no fem arbre. Té algun sentit la seva presència sense arbre?
ERNEST. Nosaltres fem pessebre. Pessebre! Isabel, fem com si no el veiéssim!
ISABEL. Sí, molt ben dit. (seuen)
ÀVIA. I ara! Pobre home!
ERNEST. Ja pot estar ben content que no truqui a la policia.
ÀVIA. I ara, en aquestes dates... a veure si encara em fareu enfadar!
ISABEL. Posa’m més cava.
ÀVIA. Em sembla que esteu una mica antiquats ...
ERNEST. Maria Montserrat!
M. MONTSERRAT. Qui és aquest municipal tan estrany?
EUDALD. És Santa Claus. Que no te’n recordes? Te’l vaig ensenyar en una portada del Saturday Evening Post.
M. MONTSERRAT. Ah, sí!
ISABEL. Per això no vull que portis aquesta mena de revistes a casa.
PARE NOEL. Nena, tu no has demanat una cuineta?
M. MONTSERRAT. Sí.
PARE NOEL. Ja ho veuen. No m’he presentat sense més ni més. Porto la cuineta demanada.
M. MONTSERRAT. Quina mena de cuineta porta?
PARE NOEL. És una cuineta amb aigua de veritat i amb portes que s’obren i es tanquen... Tapa’t els ulls.
ISABEL. Ara me l’enredarà.
ÀVIA. Quina cuineta més bufona!
PARE NOEL. Ja pots obrir els ulls!
M. MONTSERRAT. Ah, no! Com aquesta en tinc tres d’arraconades per quan vénen a veure’m nenes més petites. Jo n’havia demanat una que tingués forn automàtic i quatre focs de veritat. Que en porta alguna, d’aquestes?
PARE NOEL. No.
ERNEST. Els Reis, nena, els Reis ja te la portaran!
PARE NOEL. Bé, vaja! Prou! Estic acostumat que em rebin bé. A veure si encara hauré de demanar que m’acceptin uns quants obsequis!
ISABEL. Aquí no hem demanat res!
PARE NOEL. Si això fos cert, seria una raó de més perquè m’acceptessin una generositat tan espontània.
ÀVIA. De tota manera, si el senyor s’entesta a adeixar alguna cosa i no hem de signar cap paper...
ISABEL. Mamà! No podem prescindir dels sentiments per un quants regals!
PARE NOEL. Vostè em podria fer el favor de callar, estimada senyora?
ISABEL. Oh!
ERNEST. Escolti, escolti...
EUDALD. Si no fos per l’uniforme que porta...
ÀVIA (somicant) M’esteu fent malbé la nit de Nadal!
ERNEST. Això encara acabarà malament!
PARE NOEL. Em sembla, senyors, que vostès no coneixen la significació resplendent del Nadal. Gairebé a tot el món, milions de nens esperen la visita del vellet revestit de santedat, i fins i tot la gent d’una més primària educació em rep a mans besades. Suposem que m’hagi presenta per error, o fins i tot amb afany de convence’ls...
M. MONTSERRAT. Què vol dir?
PARE NOEL. I què? La meva causa és justa. Almenys se’m podria oferir seient. Si vostès mateixos, quan l’ocasió arriba, procuren deixar un plat amb aigua i rosegons de pa per als camells dels reis, no sóc jo mereixedor d’una tal gentilesa?
ERNEST. Encara quedarem com uns maleducats...
ÀVIA. (aixecant-se amb la safata i una copa) Si vol prendre una copeta i unes quantes neules...
PARE NOEL. Gràcies, senyora. (L’Eudald s’acosta, l’agafa pel braç i l’acompanya cap a la taula)
ÀVIA. No tingui pas por, que no fa res. És bona persona, el que passa és que té un pronto...
ERNEST. Apa, M. Montserrat, per què no li cantes aquella nadala tan bonica que t’han ensenyat a l’escola? (La M. Montserrat canta i al final tots es van afegint a la cançó. Després aplaudeixen i l’abracen)
ISABEL. Com entona, oi?
M. MONTSERRAT. Que t‘ha agradat, iaia?
ÀVIA. Molt bé, molt bé! La veritat, però és que vostè ens ha donat un espant de mort.
PARE NOEL. Què diu ara?
ÀVIA. Sap què passa? Que nosaltres no hi estem acostumats...
PARE NOEL. Sí que em sap greu!
ÀVIA. Si no li fa res, un altre any que vingui, telefoni abans.
M. MONTSERRAT. Com quedem, doncs? Que fem el salt als reis?
TOTS (excepte el Pare Noel i la nena) Glups!
PARE NOEL. Ja me’n vaig, ja me’n vaig... No cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que hi ha hagut un desgast general de la fantasia. La gent està feta malbé pels progressos de la ciència i ja no admet més d’un prodigi metafísic per any. (A l’àvia) I vostè, senyora, no s’amoïni, cregui’m...
ÀVIA. Eudald! Ajuda el senyor a carrer el sac. (L’ajuda i l’acompanya fins a la porta)
ERNEST. M. Montserrat, vols que li diguem adéu des de la finestra? Vine.
ISABEL. No em trobo gens bé.
ÀVIA. Jo tampoc, tinc una mena de cremor a l’estómac...
ERNEST. Mireu, està nevant!
ISABEL. Oh, i tant! Vingui mamà, vingui! (sona la cançó de Nadal)
ERNEST. Mira el Pare Noel, fes-li adéu! (La nena es posa a plorar)
ÀVIA. I ara què et passa?
ISABEL. Què tens?
M. MONTSERRAT. La cuineta, vull la cuineta!
ISABEL. Nena...
ÀVIA. Que lletja quan plores.
M. MONTSERRAT. Vull el Pare Noel!
ISABEL. No hi és, se n’ha anat! Mira, nena, que la mamà està molt nerviosa!
ERNEST. Si ara fas una marraneria, ningú no et portarà res. Ningú!
(La Isabel li pega al cul).
ISABEL. Mira que te la tornaré a clavar!
ÀVIA. A mi em donareu un disgut! M. Montserrat!
ISABEL. Vols callar...?
ERNEST. Això acabarà com el rosari de l’aurora!
ISABEL. He dit que prou!
ERNEST. (tancant el teló) Collons! I la placidesa nadalenca, què?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
